DESTÍ MOROCCO

18.02.2019 Tarifa-Tanger-Larache

He dormit a l’àrea AC de Tarifa, s’aixeca el dia gris, amb núvols que amenacen pluja. Esmorzo i vaig cap el port que està a uns minuts del l’àrea AC, faig els tràmits de duana i embarcament i agafo el ferry Tarifa-Tanger de les nou del matí. Arribada a Tanger a les deu, havia llegit que calia agafar-se amb calma el control duaner de Marroc doncs els gendarmes i la burocràcia son força lents, vaig preparat amb un paquet de paciència i bona cara però per sorpresa meva passo el control molt rapit, em demanen si porto armes, drons o esprais de defensa, no miren gaire res del que porto...i jo que tenia por per les cerveses. Faig canvi al mateix port, a 10,28 Dh/€ es car però els necessito ja, canvio només 50€.

A la sortida de Tanger en una avinguda principal paro en una botiga de Marroc Telecom a comprar una targeta de prepagament per a internet, val 50Dh però no em fan la recarrega, em diu que ells només venen la targeta, que he d'anar a una botiga a fer la carrega, a una botiga de telefonia.

Vull anar baixant per la carretera general però em trobo amb una circulació caòtica i molt lenta, el voral de la carretera on has de ficar-te contínuament està ple de forats, agafo la primera desviació que trobo cap a l’autopista i ja no la deixo fins Larache. L’autopista es molt peculiar, hi ha trams sense tanca lateral i sovint veus gent creuant-la a peu, gallines picotejant vora l'asfalt i fins i tot un ramat de xais amb el seu pastor ajagut a l'herba del marge.
.

Arribada a Larache passat migdia, entro a l’Aire de Repòs Municipale, una mena de parc tancat amb aparcament i serveis AC. Deixo la furgo i surto a l'avinguda per agafar un taxi, aturo un petit taxi multi viatger, hi ha el petit taxi que son turismes, la majoria Dacias i a segons quins llocs molts Mercedes dels 70's, tots van recollint gent i comparteixes trajecte amb fins a tres ocupants més en els petits, de Mercedes n'he vist amb sis passatgers més el conductor, quatre ocupants al darrera i tres al davant, els grand taxi son furgonetes quasi totes Mercedes de la

serie 200/300l aquests fan els trajectes no urbans, son els autobusos de les comunitats rurals, no se quants passatgers arriben a portar però n'he vist amb passatgers a dalt a baca sobre un munt de mercaderies que transporten i els menys afortunats penjats fora a l'escala de la baca o a la roda de recanvi.
.

Baixo del taxi a tocar la Medina, hi entro per una plaça assolellada, gran, amb varis carrerots estrets, ombrívols i retorçats que s’endinsen cap la medina, encara queden les últimes parades del mercat, la majoria ja han plegat, fa poca estona el lloc encara bullia d’activitat, vaig a la primera parada de telefonia, demano 5Gb de recarrega, em costa 50 Dh que venen a ser uns 5€, el mateix venedor em configura el mòbil per anar amb la nova targeta.

M’endinso pel laberint de carrers, m’envaeix una barreja d’olors i sensacions noves per a mi, em deixo anar cap avall, cap a l’altre costat, al port, on encara hi ha mercat, dono un volt per les parades, el peix s’exposa, es neteja, es talla i es ven directament al comprador, no veig que hi hagi llotja. Davant mateix, a l’altre costat

del carrer hi varis restaurants, una gran fumejaria els delata doncs fan el menjar fora amb barbacoes o planxes de carbó, aquest detall del fum serà d’ara endavant un inequívoc indicador d’on puc trobar un bon lloc per menjar. Demano un plat de peix fregit amb calamars i gambetes, tot molt fresc, prenc un shay (te verd amb menta i molt sucre). Em sorprèn que el cambrer parla molt be l’espanyol, em diu que Larache era protectorat espanyol i que ell de petit a l’escola, el va aprendre.
.

Després de dinar vaig a la medina per un carrerot costerut que surt des del port, a pocs passos veig el taller d’un mestre d’aixa i li demano si puc fer fotos, es un lloc molt marroquí, el local cau a trossos i te en construcció unes cinc o sis embarcacions de pesca similars als nostres llaguts però amb popa plana, construcció artesanal fent servir tot tipus de fusta, tot el que tenen a mà, m’agrada molt el lloc. Molt captivadors els carrers de la medina, les cases color blanc i blau, el terra cimentat, els comerços son petits tallers de tots tipus i botiguetes atapeïdes de genere en locals de no mes de 5m2, molt curiós.

Per tornar al càmping agafo un Dacia amb el compta Km. a 885.000, no li he dit que tingui cap pressa però anem en plan emocions fortes, en deu minuts de trajecte hem estat a punt de xocar amb un altre taxi i d'emportar-nos per davant un motocarro, no se si pagar-li o demanar-li una indemnització. ...molt típics el motocarros.

 

19.02.2019 Larache-El Jadida

Surto abans de les 8 cap a El Jadida, faig tot el trajecte per autopista, son 356 Km, si vaig per la nacional trigaré dos dies, passo prop de Rabat i Casablanca, no hi entro, massa grans i massa cosmopolites. Paisatge molt verd i rius amb cabal important, per moments sembla que estigui al nord despanya. Autopista de bon fer, llevat de tenir que anar amb molt de compte perquè em trobo  files de vianants creuant-la, tampoc hi ha separació entre els dos sentits, un escàs jardinet per on hi ha llocs que pots donar mitja volta. Centenars de Dacias, el cotxe nacional. M’aturo en una àrea a fer un cafè, es veu moderna i amb cafeteria ben portada, aquesta es la zona mes europea de Marroc. Veig que tinc davant la furgo un caixer, trec 1000 Dh ....ja

en tinc per anar fent.

Arribada al Càmping Internacional de El Jadida sobre la una, està ben arreglat, amb bones parcel·les de gespa, moltes autocaravanes, la majoria franceses, agafo un lloc tranquil i prop dels serveis. Dino a la furgo, faig el cafè i surto a peu cap el centre de la població, hi vaig pel passeig marítim, molt agradable, ambient popular com al passeig marítim de qualsevol població costera de casa nostre ....llevat que aquí jo soc l'únic guiri.

Vaig de dret a l’antiga fortificació Portuguesa, on dono tota la volta per les muralles, hi ha racons molt interessants, quan vaig a veure la famosa Cisterna Portuguesa em diuen que el ticket val 60Dh, li responc que ja tornaré, en poc temps han passat els preus de 10 a 60 Dh, que seria un preu raonable si no fos perquè no hi ha cap full informatiu ni a penes explicacions de cap tipus, han apujat el preu però el servei es el mateix que quan valia 10 Dh. Sortint de la fortificació veig que a l'altre costat de la placa hi ha molta gent, es el zoco, al voltant de l'Ancien Marché m’hi endinso, es impressionant, em sento en el Marroc mes autentic, es una immersió en un mon desconegut d'imatges, situacions, costums que em captiven, em passo una hora i

mitja voltant, explorant racons, ficant-me pels carrerons més amagats, el millor d’El Jadida, un magnific lloc per visitar i gratuït. Vaig a la part mes airejada del zoco a fer un te en una terrassa al mig de les parades del mercat, molta gent amunt i avall, gent que es mou despreocupadament en el seu ambient local, el que per a ells es el mes natural per a mi es un gran espectacle, faria milers de fotos de tots els personatges que passen per davant, estranyament no hi ha ni un sol europeu, no n’he vist cap en les dos o tres hores que porto per aquí, no se que fan al càmping.

Torno altre cop pel passeig marítim, molt agradable, joves jugant a futbol a la platja, altres corrent, parelles mirant el mar, molta gent passejant. Vaig arribar a El Jadida amb unes expectatives mes aviat pobres, m’hi vaig parar com a lloc d’escala camí d’Essaouira sense pretensions de veure gran cosa, però m’ha agradat molt, la medina, les muralles, el zoco i el passeig marítim, val la pena aturar-s’hi.

 

20.02.2019 El Jadida-Essaouira

Agafo l’autopista fins a Safi i des d'aquí segueixo una carretera que voreja la costa, la N301 crec, l’encerto doncs el recorregut es molt interessant, passo per un llogarret a peu de carretera, ple parades, camions, llocs per menjar amb molt de fum dels fogons de carbó, tallers de tot tipus, molta gent mercadejant ....típic marroquí, mes endavant em trobo la primera platja immensa i totalment verge, es perd de vista i no hi ha ningú, veig el primer camell que pastura lliure i li faig una foto.

Essaouira d’entrada em decepciona una mica, es massa turístic i occidentalitzat, pensat per al turisme amb bars moderns i terrasses

amb sofàs vora la sorra perquè puguin estirar-s’hi els estrangers, mentre un grapat de joves marroquins es dediquen a fer piruetes davant seu a la sorra de la platja, no se si per demanar algun caler o per ensenyar-los lo guais que son ells també, espectacle força penós.

Aparco la furgo en un parking vigilat que queda a l’altre punta de la platja i vaig caminant cap al port i la medina, a la platja hi ha lloguer de quads, tricicles elèctrics i camells, prenc una foto dels camells a la platja amb el port i la medina al fons i queda dallo mes autentic, tothom es pensa que son camells dels nòmades en una platja remota. El port, la fortalesa i les muralles plenes de canons de bronze s’han de veure, la medina a la zona mes concorreguda no m’agrada gens, plena de

botigues de souvenirs al mes pur estil Costa Brava, no he vingut a Marroc per veure això mateix.

M’endinso per la Medina cap el Marché aux Poissons i la cosa ja canvia, carrerons estrets, venedors d'espècies i productes per als locals, s’hi pot trobar de tot, compro especies, pa i olives. M’aturo a descansar una estona en un bar, prenc un she i respiro l’ambient local lluny de les terrasses plenes de forans lluint les seves ulleres de sol.

Cap el tard torno a la carretera per la que he arribat al matí i vaig a buscar un càmping que he vist anunciat en un cartell a peu de carretera, allà prenc el trencant a la dreta ...6km de pista en prou bon estat. El càmping molt be, costa 110Dh però es un càmping europeu, el porta un francès i fa molt de goig, s’hi està molt be i es molt tranquil, decideixo quedar-m’hi un dia a descansar en lloc d’anar demà cap a Marrakech.

 

21.03.2019 Essaouira

Esmorzo, m’assec a l’entrada de la furgo a fer el cigarret, fa una matí magnific, corren les papallones i les abelles per les flors del arbusts del càmping, un mati dolc com els de primers de juny, faig la bugada, l'estenc i vaig a recepció a preguntar si hi ha algun lloc on anar amb la bici, la francesa em diu que davant del trencant on s’agafa la pista del càmping hi ha una ruta que porta a la platja, que he de pujar la muntanya que hi ha davant, baixar pel darrera i després creuar les dunes que amaguen la platja ...doncs cap allà que vaig.

Imposa la vista de la platja des-de dalt les dunes, es veu una extensió enorme que deu fer uns 20 km i com que la marea està baixa deu tenir mes de 200m d’ample. La sorra de les dunes està forca compactada i puc baixar-les sobre la bici, es divertit! A la platja, vora l’aigua, la sorra està encara mes compactada i puc rodar a 20-25 km/h sense dificultat, no es veu ni una ànima, les úniques petjades que trobo en els 10 15 km que faig entre anar i tornar a la punta nord son les d’un gos que m’ha semblat que perseguia a un altre animal per les diferents petjades. La sensació es molt especial, no estic acostumat a moure'm en espais tant grans i no veure ningú enlloc.
.

De tornada em trobo un camell al mig del camí, aturat, mirant-me com en clin Eastwood fent de dur de la peli, decideixo seguir endavant pel costat mes allunyat possible, després s’aparta ell també, sembla bon noi en el fons, un cop passat veig que deu ser camella doncs al costat hi ha una cria, poca broma, deumunusenguard de fer cap mal gest que l'alarmes, creu que els camells son molt grossos quan te’ls trobes cara a cara, imposen molt més que una vaca.

Resta del dia, dolça becaina a 26 graus amb totes les portes obertes, endreçar roba i trastos de la furgo i preparar visita demà a Marrakech.

22.03.2019 Essaouira-Marrakech

Arribo a mig matí al parking vigilat de Kutubia, 50 Dh, al costat mateix de la mesquita del mateix nom que quan torni em servirà de referencia per trobar el parking, un lloc perfecte per visitar la medina, deixar la fugo vigilada i passar la nit tranquil.

Vaig cap el centre a fer una primera presa de situació, vull veure la Madrasa de Ben Youssef però em trobo que està tancada per obres, catxis! El passeig em fa venir gana i busco un lloc per dinar, fa un bonic dia i vull menjar fora, trobo un restaurant que te una esplèndida terrassa, el Jad Jamal, es una terrassa de terrat, a l’alçada d’un tercer pis, amb molt bones vistes, n’hi ha moltes a Marraquech, menjo el meu primer Tajin.

Vaig a fer un vol per la medina, passo pel Jardin Secret, em deixo perdre pels carrerons, cosa no gens difícil, es molt bonica, amb les inacabables parades de roba, marroquineria, productes d’aram, olives, especies... però cansa, molta gent i sobretot moltes motos a tota pastilla pels estrets carrerons i que has d’anar esquivant.
.

Visito la Maison de la Photographie, on hi ha una interessant exposició d’imatges antigues del Marroc. Vaig a veure la porta Bab Agnaou, la porta d’entrada a la medina fortificada més ben decorada i elaborada, em ve de camí cap a la Mellah, el barri jueu, on hi ha uns carrerons desèrtics i llòbrecs que esgarrifen,  quan estic a punt de donar mitja

volta, un jovenet marroquí em diu que em guia, que va a la botiga d’un amic just pel carrer que mirava fa un moment, em dona confiança, penso que he vingut aquí per veure aquests racons i que no puc renunciar a l’oportunitat, vaig amb ell, el barri jueu es molt jueu...sòrdid. Necessito un mapa de Marroc per a orientar-me millor a partir d'ara, he de caminar un piló per a trobar-lo, al quiosc no en tenen, finalment el trobo en una llibreria

Cap el tard vaig a la famosa plaçaJama El f’na a fer un te i veure la posta de sol des d’una de les terrasses que queden sobre la plaça, hi ha cua per pujar i està tan plena que no es pot veure res, baixo i vaig a

una terrassa a peu de carrer on hi ha parròquia local i pocs europeus, bon servei i bon te.
.

Sopo a la plaça, a la parada 31 d'Haj Hassan Rguigue, una de les parades mes antigues i on hi ha molts marroquins menjant, bona senyal. unes salsitxes de xai, un plat amb salsa tomata, patates fregides, pebrot fregit i albergínies, molt bo 50Dh.
.

Estic rendit de tant voltar, caminant com John Waine men vaig cap a la furgo a les 10.


 

23.02.2019 Marrakech-Gorges del Dades 

De bon matí enfilo cap a Ourzazate, la porta del desert. Creuar l'Atles per la N10 es molt bonic, el port està a una alçada de 2270m i te unes vistes fabuloses, llàstima que la carretera està en obres i es fa pesat, trigo 6h per fer 167 km, quasi el mateix que amb la bici. Al llarg de la carretera, sobretot en els llocs on pots aturar-te a contemplar les vistes hi ha desenes de venedors de geodes de l’Atlas, no m'hi paro per evitar-los, costa dir que no vols res quan veus que necessiten vendre per a subsistir, mes avall trobo un petit eixample de la carretera, no es veu ningú enlloc i aprofito per aturar-me a pixar, encara no he acabat d’espolsar-me-la quan apareix un venedor de geodes ...ostia!! però d’on ha sortit?, el lloc es desèrtic i no hi arbres on amagar-se. li compro

una d’original, groga per fora i rosa per dins 50dh.
.

A Ourzazate només paro a treure diners i segueixo cap a Tingir, la carretera es millor, transcorre per una vall immensa de uns 40km d’amplada, al llarg es perd de vista l'horitzó, a banda i banda altes muntanyes amb restes de neu, tot un pur desert mineral amb una extensa gamma de marrons, ocres i rogencs, fantastic!
.
Com que es aviat abans d’arribar a Tingir agafo la ruta de les Gorges del Dades, on passa la carretera encaixonada vora el riu Dades entre altes parets de pedra pura, per pujar al fons per unes ziga-zagues fins

al mirador de Timzzillite, em paro al café-restaurant Chez Mohamed, dalt de tot a fer unes fotus del canyó. Segueixo uns Kilòmetres més fins a BoumardoulN'imazighn, allà em diuen que la carretera asfaltada segueix una mica més però que per anar mes amunt necessito un 4x4, toca donar la volta dons.

Passo la nit en el Càmping Berebere que hi ha a la boca nord del canyó, 50 Dh està prou be, net i amb dutxa calenta, no hi cap tipus de cobertura per trucar però hi ha un gran cel estrellat.

24.02.2019 Gorges del Dades-Imilchil

Baixo per la mateixa carretera fins a Tinghir per agafar la ruta de les Gorgues del Todra, aquestes no son tant espectaculars com les del Dades però la carretera que segueix fins a Imilchil si es un espectacle, les muntanyes desertes de color rogenc i la solitud de l’entorn son corprenedors. La carretera en si mateixa també es un espectacle, està molt destrossada, es veu que quan plou l'aigua baixa torrencialment i s’emporta la carretera allà on la creua, això passa dos o tres cops cada kilòmetre, de mitja, el que vol dir que tota l’estona vas amb segona i tercera. Aquesta zona es la mes autentica que he vist, els poblets tot de fang, els homes i les dones amb el burro, pilons de criatures corrent al costat del cotxe cridant, saludant.

He parat un moment en un lloc on hi havia un grup de dones rentant la roba al riu, una cosa molt pintoresca però he hagut de marxar sense poder fer la foto perquè ha aparegut un eixam de criatures demanant de tot. Les nenes i les noies d’aquesta regió son totes molt guapes, unes faccions, uns colors de pell i de llavis, uns ullassos, uns somriures...

Arribo a Imilchil després de 120 infernals kilòmetres plens de forats i pedregals, he trigat més de tres hores per fer-los i em trobo que no hi ha cap càmping, es tard per tornar a baixar es faria de nit abans no arribés a Tinghir i no tinc ganes de repetir l’experiència. Veig que a 6

km més enllà del poble hi ha el llac Tislit, una cosa extranyíssima, unllac d’aigua blava, com els del Pirineu però en mig d'una aridesa absoluta.

Passo la nit a la platja del llac amb dos furgos 4x4, dos suïssos, un que viatja sol i l’altre que anava amb la dona i la filla però que les ha facturat a casa amb avió i fa sol la tornada. Ells demà seguiran amunt per pistes només aptes per 4x4, jo hauré de tornar pel mateix camí. A la nit podem gaudir d’un impressionant cel estrellat que es reflexa en el mirall del llac, espectacle doble!.

25.02.2019 Imilchil-Tinghir 

Ahir quan vaig ficar-me al llit estàvem a -2º, avui al matí a -3º, dins la furgo amb uns magnífics 4º he dormit molt be sense calefacció, amb el sac i l'edredó sobre però per aixecar-me he posat la cale que per això està.

Torno per la mateixa carretera cap a Tinghir, paro en una botigueta a comprar pa, el botiguer es un home amb una bondat que se li surt pels ulls, li demano si puc fer-li una foto, em diu que si i es queda impassible, tal com es. Abans de la una arribo al Càmping Les Jardins du Eden, faig bugada, omplo i buido dipòsits i per dinar li demano a

l’Ahmed del càmping que em faci un tagin. Dino a la terrassa coberta del restaurant, fa un dia molt agradable i el menjar entra be, llàstima que no tinguin vi per acompanyar, he trobat el tagin molt bo, millor que el de Marraquech, m’ha ensenyat com el fan, posen a la “taginera” un llit de ceba i el pollastre i ho fan daurar uns 5 minuts sense la tapa. després ho cobreixen amb patates, carbassó, pebrot verd, tot a lamines i mig tomàquet pelat, les especies per al tagin, un parell de talls de llimona i unes fulles de coriandre, finalment posen la tapa i ho deixen fer 1 hora.

Després de dinar vaig a fer una caminada per l’oasi on s'accedeix per una porta des del mateix càmping. L’oasi, o el jardins com en diuen ells es un lloc molt especial, tranquil, fresc i agradable, s’hi troben palmeres, oms, cultius de ferratge i horts amb tota classe de verdures. Es recorre per un laberint de caminets vorejant el cultius i els nombrosos canals d’aigua que la distribueixen. Sec a fer un piti en una tanca de toves de fang vora el camí, només sento sorolls agradables, la remor de les fulles dels arbres, la musiqueta de l’aigua dels canals, el cant dels ocells, alguna conversa llunyana... Una fragància vegetal inunda l’aire, els raigs de sol tamisats pels arbres donen una grata atmosfera de serenitat al lloc, la sensació de pau i benestar es

grandiosa, penso que si hagues de triar un lloc per viure una temporada al Marroc aquest oasi seria el millor.
.

Em crida l'atenció un grup de construccions tradicionals, situades a peu de muntanya, a l’altre marge de l’oasi oposat al riu, son molt boniques, amb unes torres típiques berebers decorades amb abundants ornaments, vaig a veure-les de més a prop, la gran majoria estan abandonades, suposo que devia ser un dels primitius nuclis de Tinghir, la ubicació idònia en un entorn desèrtic inhabitable, son el complement perfecte a la bellesa del palmerar. Quan torno al càmping l’Ahmed em diu que ja fa uns 60 anys que estan abandonades, que la

gent vol viure en cases modernes i que ja no hi ha qui domini la tècnica de la construcció amb fang, una llàstima que es deixi perdre aquest tresor cultural situat dins d’un altre tresor com es l’oasi.

Després de sopar vaig al restaurant del càmping, porto un parell de cerveses que li he promès a l'Ahmed, ens les prenem tombats als sofàs de coixins, no hi ha ningú més, es temporada baixa. Passem una bona estona xerrant, els berebers i els catalans tenim molts punts en comú, riem còmplices quan els anem descobrint.

 

26.02.2019 Tinghir-Merzouga

Surto cap a Mezouga al desert d'Erg Chebbi per anar a veure una de les grans dunes i trepitjar la sorra del desert.

Pel camí em paro en un dels pobles a comprar pa i una “Taginera”, en trobo una preparada per anar amb gas, amb una peça metàl·lica al cul i nanses per agafar-la, val 35Dh, als pobles que hi ha a peu de carretera estan plens de comerços que venen de tot a molt bon preu, també compro especies per a fer el tagin, li demano 200gr i amb una pala de fusta em va posant a ull els ingredients dels sacs on estan, pebre negre molt, canyella, pebre vermell i un altre que no recordo quin es, possiblement comí. 15 Dh mes.

Arribo a la una, ja tenia pensat un càmping on anar però a la entrada un paio disfressat de tuareg em diu que em porta fins a un altre, que si no m'agrada que cap problema que vagi on vulgui. Quan hi arribem el lloc no es pròpiament un càmping, es un dels campaments de camells don surten per portar els turistes a passar la nit darrera la gran duna, en unes haimes on els donen sopar i una mica d’espectacle folklòric. El campament es troba en un extrem del nucli turístic i darrera de la casa on hi ha la recepció no hi ha res més que sorra, dunes i unes poques acàcies disperses, li pregunto on puc posar la furgo i em diu que allà on vulgui, li assenyalo un lloc totalment verge a uns dos cents metres entre les dunes direcció a la Gran Duna i em repeteix que

allà on vulgui, m’hi quedo sense pensar-ho dos cops. Es diu Auberge La Tradition.
.

Sobre les cinc vaig per pujar a la gran duna, ja hi començo a veure gent pujant per les arestes, pel camí descobreixo que caminant per determinades zones, la sorra es mes dura i es camina molt millor, però arribo a un punt en que per anar cap a dalt per l’aresta he de fer molta volta, la Gran Duna es molt mes gran del que sembla i temo que se’m faci tard per veure la posta de sol des-de dalt, decideixo pujar pel dret i deu n’hi do quin pendent! faig un pas i en baixo 3, acabo pujant de quatre grapes fent pala amb les mans. No portava pulsòmetre però

crec que devia anar per les 170 ppm. Dalt l’espectacle es meravellós, la posta de sol hi ajuda canviant el color de la sorra a cada moment, passant dels grocs i ocres a un intens taronja, tot agafa el color del sol que frega l'horitzó, faig un piló de fotos.

Quan anava per baixar em quedo xerrant amb una parella de gaditans que havien pujat pel darrera, des d’un dels campaments guiri-tuareg, xerrem massa estona i arribo a la furgo ja fosca nit, sort que des-de dalt ja m’havia fixat per on tenia que anar dons havia de tornar sol per aquesta banda i per arribar a la furgo calia de pujar i baixar varies dunes, en gran part del recorregut no tenia cap referència, tan sols la

posició de la Gran Duna al darrera.

Desprès de sopar surto a fer el cigarret estirat dalt la duna que hi ha al costat de la furgo, per contemplar un cel immens ple d'estrelles on es pot distingir perfectament la curvatura de la Via Làctia, em quedo mig dormit contemplant la gran lluminositat del cel.

27.02.2019 Merzouga-Azigza National Park

Poso direcció Kenifra per anar a veure la zona del parc Azigza National Park.

Dino a Zaida, un poblet on només arribar a la plaça, o un lloc on la carretera es bifurca i s’eixampla, veig un piló de barbacoes fumejant, aparco i encara no he posat el peu a terra ja ve un a buscar-me per oferir-me dinar. El lloc es una carnisseria-restaurant, em mostra el xai penjat i et demana quina part vull, li demano les costelles i quan m’assec a taula ja les està tallant per posar-les al la brasa, em serveix el xai amb ceba i tomàquet fets també a la brasa, un plat amb salsa picant (tomàquet amb harissa), unes olives per a picar i per a variar dos o tres pans rodons que ells els fan servir com a cullera i/o forquilla,

com a deferència als europeus ens posen tovallons de paper. No em posa coberts i menjo com ells, el xai boníssim, tot plegat 40Dh. ...el que deia, als poblets es on es menja i es compra millor.
.

La carretera de Zaida a Kenifra transcorre per una vall verda preciosa amb els cims nevats de l'Atlas al fons, hi ha una part que es molt similar a les muntanyes del cadi quan vas de Puigcerdà cap la Seu.

Arribo a Kenifra i per anar cap el parc passo un llarg carrer ample com Jaume I de Girona, que es un cafarnaüm de parades, cotxes, motocarros, furgonetes mal aparcades, el vianants pel mig ...hi ha moments en que els vehicles que anem i els que venen hem de

passar a torns. Es mes o menys com intentar anar un dissabte, amb la furgo, entre les parades del mercat de la devesa amb altres furgos en direcció contraria.

Al centre del parc on volia passar la nit, un petit nucli urbà on suposadament hauria d'haver-hi algun servei turístic, no hi ha càmping ni res que s'hi assembli, pregunto a un home que està a tocar un edifici en obres i em diu que no n'hi ha cap, miro pel mòbil i el mes proper està a una hora de camí, he de tornar per on he vingut i ja es massa tard, no vull anar de nit. Llavors el paio em diu que puc aparcar i passar la nit on estic, que no passa res, que ell es el vigilant de l’escola que s'està construint i que ja vigilarà la furgo també, veig que es

un lloc molt tranquil, dons allà mateix que m’aparco per passar la nit.
.

Al cap d'una estona arriba una furgo i s’aparca al costat de la meva, penso que es un altre que li ha passat el mateix i que al veure la meva aparcada ha decidit passar nit aquí també, quan trec el cap veig que es un marroquí amb gel·laba, parla bé el francès, ens presentem i em convida a fer un te, diu que ja m’avisara quan el tingui fet. Quan ve, ja es de nit fa estona, surto i veig que la seva furgo es una furgo de transport escolar, que ell n'és el conductor i que el te anem a fer-lo a un garito-vivenda que te muntat en una part de l’escola en construcció. Després d'una bona estona xerrant i prenent te em diu que fa el sopar que m’hi quedi, no em ve de gust però suposo que per a ell seria una ofensa i li dic que d'acord, acabem sopant, el xofer, el vigilant i un gendarme amic seu al mes pur estil marroquí, les safates amb el menjar al mig i cada un agafant del seu costat.

28.02.2019 Azigza National Park-Azrou

Em desperto i veig la claraboia que tinc sobre el cap plena de guapíssims cristalls de gel, miro el termòmetre: -7 a fora i 4 positius a dins la furgo, poso la calefacció amb el comandament a distancia des del llit i espero ficat dins el sac que la temperatura pugi uns quants graus.

Desprès d’esmorzar, el sol escalfa rapit i vaig a visitar el Aguelmam Azigza National Park, vaig amb la bici per una pista que surt davant de la gendarmeria a 100 metres don he passat la nit, primer fins el Llac d’Aguelmame Aziza, el recorregut impressionant, boscos de cedres altíssims, el llac, encaixonat entre muntanyes, es petit, amb uns blaus i

verds purs. Segueixo cap elnord per la vall de Ourtisene una zona apartada de l’Atlas que manté una certa puresa, poblada de minúsculs nuclis d'allò mes autentic, un grupet de noies en veure’m arribar s’aparten i es queden mirant, jo crec que recelen una mica de mi per anar vestit de ciclista, amb casc i ulleres, em miren raro raro, no veig ni un vehicle, tothom amb burro o a peu. Arribo a les fonts del riu Oum er Rbia, el segon més llarg de Marroc, la dèu brolla de les parets de la muntanya formant un salt d’aigua que baixa formant un cabalós rapit d'aigües blaves i escumoses.

La tornada la faig per la carretera (en obres per variar) i se'm fa una mica duret. Ja arribant pel mig del bosc de cedres, veig que per l’ombra d’un d’ells es mou cap amunt alguna cosa, imagino que es un esquirol, em paro per veure’l i resulta ser un mico, mes endavant en vaig veient mes, grups creuant la carretera, son micos endèmics de la zona. Recorregut de 62Km i 1250+

Menjo una mica i surto cap a Azrou per la carretera secundaria que creua la zona de boscos de cedres, la carretera una autentica pista americana plena de sots i a talls amb l’asfalt desaparegut però val la pena per les vistes i la rusticitat dels llocs, avanço un grand taxi que va a tope de ple, amb dos passatgers a la baca i un altre penjat de la porta del darrera, el para-xocs del darrera quasi que frega a terra en els sots de la carretera.

La part menys idíl·lica, els nens i nenes venent pa, llet o qualsevol cosa als pocs turistes que passem, treballen per a portar algun diner a casa, en trobo una al mig de la carretera que no s’aparta i m’obliga a parar, m’ofereix un pa rodo, li dono deu Dírhams, el pa encara està calent.
Passo la nit al Càmping EmiratesTourist Center, el millor després del de Essaouira, net i amb tots el serveis, bones vistes sobre la població i tota la vall. 40Dh 20 de la furgo i 20 meus.

 

29.02.2019 Azrou-Meknes

Avui volia fer pànxing però no trobo interessant la població d'Azrou i a les 10:30 surto cap a Mequinez, una de les quatre ciutats imperials de Marroc, està només a uns 65Km.

Arribo i deixo la furgo al parking vigilat que hi a molt a prop de la Porta Bab el Mansour i de la medina, surto a fer un volt per la medina, prenc un te en un bar ple de marroquins 5Dh, després vaig a dinar en un restaurant de la plaça, en una taula a primera línia de tot el que passa, es un estil de la de Marrakech en petit, acabo veient un espectacle de domador de serps mentre faig el cafè.

Torno a la medina, ara amb mes calma gaudint dels carrerons i de les exòtiques botigues, es la medina mes neta i arreglada que he visitat, te un aire mes occidentalitzat, els bars i restaurants, les botigues, tot es veu més ben presentat, em crida l’atenció una botiga d’antiguitats, no n’havia vist cap fins ara i dins no es un caos d’objectes tot i que n’hi ha un munt, s’hi veu qualitat i un cert ordre i bon gust.

Visito la Madrassa Bouanania, la mes ben conservada del Marroc, això diuen, no vull ni saber com deuen estar les altres, això si, el que està en bon estat es impressionant, uns treballs de filigranes tant amb fusta, com amb morter o guix, semblant a la Alhambra de Granada però molt mal portat i tot a mig fer, al Marroc tot està a mig fer i no se sap pas quan ho acabaran o si pensen acabar-ho. Trobo molt car els 60 Dh de la entrada dons a part del mal estat de conservació no et donen ni un trist full ni hi hi cap explicació enlloc, com a la cisterna portuguesa de El Jadida.

Cap el fosc torno a la furgo a descansar em fatiguen les ciutats.

 

30.02.2019 Meknes-Cala Iris 

Surto a les 8 cap a Fes, enlloc d’anar per la nacional 6 que hi va directe agafo la 413 per veure les ruïnes romanes de Volubilis i les muntanyes de Moulay Idriss.

Veig les ruines i de fora em semblen poca cosa, la entrada 60 Dh. Faig mitja volta i vaig cap a la població de Moulay Idriss on comença la carretera que passa per les muntanyes, em trobo que es dia de mercat i el carrer que també es la carretera, està ple de parades i molta gent, al principi m’ho agafo amb curiositat i filmo com està el percal però cada cop hi ha mes gent, parades i furgonetes mal aparcades, fins que es fa molt difícil passar, he de començar a fer maniobres, vehicles que

baixen, centenars de persones pel mig del carrer, pel davant, pel darrera i pels costats, alguns amb el burro, altres amb el motocarro, arriba un moment en que ja no se si en sortiré ben parat, el carrer fa molta pujada i estic avançant pam a pam, abusant de l’embrague, es un caos total, la gent d'aquí es veu que hi està molt acostumada, ningú es queixa i tothom mira de donar un cop de mà, tot-hom dirigeix i tot-hom segueix per feina, es un autentic formiguer enfebri't, al final es presenta un policia i posa una mica d’ordre a cops de xiulet, s’obre un pas per poder sortir-ne. M’hagues agradat molt poder aturar-m’hi, hi havia parades de tot tipus de d’articles, com no he vist a cap altre lloc: mantes, cortines, catifes, estris de fusta i de ferro per a casa i pel

camp, tot artesanal, ni un europeu, només el personal autòcton que anava a comprar per les seves necessitats...un paradís on trobar algun record interessant. Era materialment impossible aparcar a dalt del poble i per res del mon volia tornar a passar pel mercat, estava com Girona per Fires. El trajecte per la muntanya es bonic però m'esperava una cosa mes agresta i espectacular.
.

El càmping on volia anar a Fez està tancat per obres, es veu que es va inundar el setembre passat, decideixo fer com a Meknes i anar a l’aparcament vigilat que hi ha al centre de Fez a tocar la medina. Quan estic acostant-me a la medina, em trobo amb un altre sidral

de trànsit, desbandades de gent i un munt de cotxes mal aparcats que no deixen passar, començo a sentir-m’hi malament, ja n’he tingut prou amb un el que he passat aquest matí a Moulay Idriss i com que de medines ja n’he vist varies i avorreixo les ciutats grans, decideixo seguir fins el destí del proper dia: el àmping de la Cala Iris, a uns 300 Km al nord, prop d'Al Hoceima.

Quan porto uns 60Km m’aturo a Tissa a comprar: dos pans 4Dh, quatre tomates,quatre cebes petites i dos taronges 14 Dh, a la botiga del costat agafo 1Kg d'olives negres a 10Dh el kg, total 28 Dh, uns dos euros i mig.

La ruta es comença a enfilar i acabo fent unes quatre collades de

Tosses, he creuat la regió de Ketama i no he vist ni una planta de maria, cullo, on son?

Arribo al càmping amb ganes de dutxar-me, afaitar-me i descansar però em trobo que està ple com un ou i he d’anar a la platja a fer acampada lliure em poso prop d’una antre autocaravana que li deu haver passat com a mi.

Em dutxo a la furgo i sopo aviat, em fico al llit per a dormir sentit les onades que trenquen a cinc metres de la furgo, al final millor que al càmping.

 

31.02.2019 Cala Iris-Targha

Vaig seguint la N16 de Al Hoceima a Tetuan per la costa, va ser una decisió encertada venir a la costa nord, la serralada del Rif arriba fins a la mar, es un paisatge que em recorda Colera i Portbou, vegetació molt semblant i el mateix pujar i baixar però amb unes mides molt mes grans, per anar d’un poble a l’altre en un coll he pujat fins els 800m, son unes muntanyes imponents.

Em desvio per anar a veure un dels poblets de la costa, de dalt he vist una llarguíssima platja amb aigües transparents. Es un petit nucli disseminat de cases, la majoria agrícoles, es molt senzill i amb encant, a la platja només un parell de barques de pesca sobre les pedres arrodonides, hi ha una quietud absoluta, només se senten les onades

trencar seguit del rodolar de les pedres en retornar l’aigua a la mar, faig un piti recolzat a les pedres de la platja, iguals que les de Portbou.

Faig una visita a El Jebha, un poblet turístic amb encant, te una platja molt gran i maca, la ressegueix un passeig molt ben acabat on m’hi aparco a dinar. Volia veure les platges de Marsdar i una altre que queda al darrera, un bon lloc per passar-hi la nit en plan Robinson però la pista que hi porta està intransitable amb la furgo, llastima, el lloc prometia.

He anat a un càmping on passar nit a Bou Ahmed però està tancat, sembla que no toca anar a càmpings últimament, segueixo una mica mes fins a Targha on només entrar he vist un parking que estan fent

vora el mar, allà que m’aparco, ja tinc clar on passaré la nit.

Tanco la furgo i vaig a fer un volt per la platja cap a on hi ha les barques dels pescadors, pel camí coincideixo amb un dels pescadors, parla espanyol i em diu que van a pescar la sardina, l’acompanyo fins a la barca on ja n’hi ha uns quants a punt per posar-la a l’aigua, em crida l'atenció que fan servir el mateix sistema que a Portbou quan totes les barques estaven a la platja, bigues de fusta untades amb seu, li comento i es posa a riure, i els ho explica als altres pescadors en àrab, es queden mirant... pot ser es pensaven que s’ho havien inventat ells ... o pot ser si, qui sap.

Faig la volta per la curiosa fortificació dels temps del protectorat espanyol que hi ha sobre una gran roca a la platja, quan torno a la furgo hi un parell de marroquins al cotxe del costat, em miren, els saludo i com es habitual ja s'enrollen, resulta que un d’ells ha viscut dos anys a Salt, ara viu aquí, li demano de que treballa i diu que en els cultius de maria, vaja home, li dic, ahir vaig fer tota la ruta de Ketama i no vaig veure ni una sola planta i m’explica que fins d'aquí dos mesos no n’hi haurà ara estan arrencades totes.

1.03.2019 Targha-Chauen

M'aixeco aviat, esmorzo i de regal una sortida de sol al mar fantàstica, comencem be el dia.

Ahir a la nit quan ja havia sopat em truquen a la porta de la furgo: qui serà? ...no esperava a visita!

es un militar marroquí, em pregunta si penso passar la nit a la plaça de Targha, li responc que si no hi ha cap inconvenient, si, em demana si estic jo sol, li responc que si, parla una estona per walkman i després em diu: Molt be, benvingut al Marroc, que passi una bona nit i em dona la mà ....m’estan flipant els gendarmes i militars marroquins, molt amables, tots molt joves i amb una educació dalt nivell.

Avui he tornat a encertar la decisió, en lloc d’anar fins a Tetuan per veure la medina i desprès recular cap a Chefchaouen, he agafat la carretera que surt de Et-Tleta -de-Oued Laou cap a Chefchaouen, i....premi! Al mapa no està marcada com a ruta pintoresca però crec que es dels millors trams que he fet a Marroc, unes muntanyes, uns rius i uns engorjats que podria ser perfectament als Picos d’Europa, anava parant cada dos per tres per fer fotos.

Arribo al Càmping de Chefchouen, moltes autocaravanes, unes 20-30, això que ja n’he trobat aquest mati que en venien, m’agafo la motxilla i cap a la medina per les escales que surten molt a prop del càmping.

Espectacular la medina de Chefchaouen, em recorda Eivissa però pintada de blau, han aconseguit una cosa molt delicada i difícil que es modernitzar-la però mantinguen el caràcter tradicional, es a dir està neta, molt ben mantinguda (estem parlant de Marroc), l’ambient es molt cosmopolita, veus gent de tot el mon, molts Japos inclús una parella d'hindús molt elegants, però també hi trobes la gent de la terra, els mercats de fruita i verdures i un munt de petits tallers de pells, costura de roba, teixidors, fusters ...hi ha tots els gremis tradicionals treballant com sempre.

Hi ha restaurants per a turistes però a preus marroquins, al matí un suc de taronja de mig litre recent espremut i fresc, en una terrassa del lloc

mes cèntric 13 Dh, per dinar una cassola de fang amb anxoves, salsa de tomata, pebrot i harissa (bitxos verds) acompanyat de dos pans i una safata amb olives i una altre amb picada d’olives i coriandre molt bo, tot plegat 40Dh

A les 15:30 torno cap al càmping fet pols de tant voltar amunt i avall ...i mai mes ben dit perquè la medina està en un fort pendent de muntanya

Preparo la ruta btt per demà i la bici.



 

2.04.2019 Chaouen

M’aixeco aviat i a les 8 surto amb la bici a fer una ruta que em va semblar interessant Chefchaouen-Azila-chefchaouen donant la volta al massís que domina Chaouen.

La pista passa pel costat del càmping que es diu precisament càmping Azila, a 500 metres comença a pujar fort, poso tota la ortodòncia al darrera i ja no la traure fins arribar a dalt al coll a 1800 m ...1250 metres de desnivell d’una tirada amb unes rampes dures dures, vaig fent poc a poc, no vull passar de 140 ppm. La vista de la vall, pujant cap el cim em recorda molt la Cerdanya,a dalt encara queden raconades de neu i em torno a posar la jaqueta per baixar, fa fred.

La baixada fins a Azila es complicada, amb molta pendent i la pista molt desfeta, el poble es un llogarret insignificant, quatre cases desperdigolades al fons de la vall.

Mes endavant hi ha un altre llogarret, que no te ni nom, no se si forma part del mateix nucli, a partir d'aquí comencen unes rampes molt dures, en un punt on vaig a 150 ppm. se'm presenta una pujada que em fra posar a mes de 160, la pujo a peu, vull anar conservador que estic molt lluny de casa, son una mica més de 500m, m’avança un Land Rover amb la reductora, ple de personal - a Marroc, el cotxes, si no hi va un mínim de cinc ocupants no arranquen - m’aparto per donar pas i em miren com volent dir aquest tiu est sonat.

Passo el segon port bastant tocadet, a un parell de km d’arribar a dalt m’ha avançat un altre Land Rover, comença una llarga baixada amb bon ferm, ple de forats i regueres però res a veure amb el pedruscam que m’he trobat baixant el primer coll, en començar la baixada avanço el Land Rover i ja no el trono a veure més, una bogeria de baixada, me deixat anar.

Entro  a Chefchaouen per la part de baix creuant el riu, el track entra a la medina per la porta on vaig passar ahir a peu i penso que serà un sidral passar amb la bici pels carrers estrets plens de gent, però segueixo i veig que enfila cap a dalt per la part lateral, per carrers amb poca gent, surto de la medina per una altre porta dalt de tot, ja estic quasi a l'alçada del càmping.

Ruta molt maca però exigent 65km i 2630+

Em dutxo, dino una birra i una bossa de patates fregides, estic mort m’estiro al llit i em quedo dormit un parell d’hores fins les sis de la tarda.

3.03.2019 Chaouen

Dia ennuvolat, hi ha previsió de pluja a partir de les 13h, baixo a la medina amb la idea de comprar una catifa que vaig veure abans d’ahir a la botiga de Dar Mulay Driss, em passejo per carrers que no havia passat, que fàcil es perdre’s per Chaouen!, tot son carrers estrets, molt similars, camines encaixonat sense poder tenir cap referencia, a dalt només es veu el cel, si vols anar a un punt concret necessites fer us del Google Maps, per sort ja havia marcat el punt on està la botiga.

A la botiga faig treure més catifes per comparar i mirar de regatejar preus, demanen bastant diners per les de seda vegetal, fibra del cactus d'àloe vera, en un moment determinat quan ja porto una bona

estona negociant per la que ja tenia ullada em treuen una safata amb te i un piscolabis de formatge de cabra, els dic que això no val, que es xantatge jajaja i el venedor em fa una ultima oferta me la deixa per 80€ però a canvi de que li posi una bona opinió a Trip Advisor, son molt bons negociants i saben guanyar-se la confiança, però no està malament de 180€ que em demanava al principi.

Vaig a fer un altre volt, a fer temps per dinar, em crida l'atenció el fet que els nombrosos gats son molt confiats, no n’he vist ni un que fugís, ni ahir quan vaig creuar la medina amb la bici passant prop d’ells no semblaven sentir-se inquiets, si t'asseus en algun lloc on n’hi ha es molt possible que se t’acostin i et demanin una carícia, això diu molt dels habitants de Chaouen.

Dino al Restaurant Morisco, a la plaça de la Kasbah, molt recomanable per cert, un tagin de vedella suculent, la vedella es desfeia, la terrassa es un mirador sobre la plaça des don es veu tot l’anar i venir de gent, tant locals com turistes de tot el mon, molts japos avui també.

Desprès de dinar comença a plovisquejar, tarda de relax a la furgo, estirat al llit, veient com cau la pluja a la claraboia que tinc sobre el cap i escoltant Bruce Springsteen, em deixo caure als braços de Morfeu, dolça i llarga migdiada.

 

4.03.2019 Chaouen-Tarifa

Últim dia, surto sobre les 9 cap a Tanger per agafar el Ferry, faig els 112 Km tranquil·lament per la carretera nacional, sense gaire res a veure, vull anar al Cap Espartel i agafar el Ferry del vespre. Arribant a Tanger hi ha autovia, una autovia molt sui generis dons en els encreuaments no hi ha diners per fer passos elevats i hi han posat rotondes, n’hi ha un parell cada kilòmetre, piano piano.

Agafo el camí del cap que surt de Tanger per una carretera ben cuidada, em sorprèn la quantitat de grans mansions que hi ha, algunes fortament vigilades per policia i militars, deuen ser de personatges pròxims a la monarquia, les vores de la carretera que a tot el país son les vies per a anar a peu o amb el burro, aquí son vores amb gespa

molt ben cuidada, no crec que hi passi cap burro.
.

Cap Espartel es d’aquests llocs que te màgia, t’hi passaries hores mirant l'horitzó, te alguna cosa especial, marca el limit entre el mediterrani i l'Atlàntic, be això diuen els marroquins, perquè a mi em sembla mes adient el limit a Ceuta, el Cap Espartel i inclús Tanger jo els veig clarament Atlàntics.

Segueixo la costa cap el sud, dons es veuen unes platges inacabables, buscaré una on dinar i fer un cop de cap sentit les onades. Passada la primera platja, a les coves d'Hèrcules hi ha un hotel que te bona pinta,

luxós, tot seguit torno a trobar una propietat literalment murallada, amb desenes de policies i militars vigilant, però aquí a més amb una càmera de seguretat cada quinze metres ....son uns quants centenars de metres de paret, després miro a Google Eart si es una base militar o que i veig que es un complexe residencial amb molta gespa i piscines ...aquí deu venir-hi en Mohammed i amants.

Finalment trobo una platja on quedar-me, a nivell de carretera fa una duna consolidada sobre la platja que trobo amb la marea baixa, un lloc tranquil per a veure i escoltar la mar que brama amb unes onades impressionants.

A la duana Marroqui, abans d’embarcar, fan passar tots els vehicles per un escàner, cullo aquests marroquins amb el tema seguretat com estan, fan posar una filera de vehicles i passa un camió escàner, quan ha passat em demanen que obri la porta corredora esquerra i em pregunta que que hi ha al cofre de terra, aixeco la tapa i li ensenyo el calefactor, os-tia ni els de la ITV se’n havien adonat i aquests paios me l’han detectat, però no passa res, volien veure que era allò amb tubs i cables que havien vist per l'escàner.

Arribo a Tarifa i el primer que faig es anar a per tabac i cervesa...ja soc a la “normalitat”