PINETA-GAVARNIA-BUJARUELO-ORDESA
DIA 1 DIMARTS 23.06.20
Trajecte de bon fer,
fa sol però després de les pluges de la setmana l’aire es fresc i
el transit es força fluid, la furgo va fina entre 110-115 de
marcador, vaig tirant milles amb comoditat.
Paro a dinar passat
Barbastre, en un paratge prop del Cinca, més amunt després d'Aïnsa
vaig veient gent banyant-se a les aigües turqueses del riu, em paro
en un dels parkings que hi ha al llarg de la carretera i baixo a
provar com està l’aigua. No es tan freda com pensava, es
cristallina i fa una gorga d’un blau profund que em convida a
tirar-m’hi, em conformo a banyar-me fins els genolls, fa poc que he
dinat i no tinc ganes d’acabar tan aviat el viatge.
Poc abans de la entrada
al recinte del Parador Nacional hi ha un gran aparcament, he llegit, no se on, que no està
permès pernoctar-hi però no veig cap cartell que ho posi i la
temptació de passar-hi la nit em tira molt, mes encara després de
trobar el millor lloc, al final de l’aparcament on comença el camí
cap el fons del circ creuant un verdíssim prat, amb unes vistes
magnifiques dels cims.
A la nit, surto a
fora on encenc una espelma per Sant Joan i pels 
mosquits ...es de
citronel·la. Ha refrescat i em poso el polar per contemplar el cel estrellat assegut a la gandula, es la meva primera berbena sense
petards i amb una calma absoluta, mes tard estirat al llit, sento la
remor potent del riu que baixa darrera mateix de la furgo, música que convida a dormir
i somniar amb la natura.
DIA 2 DIMECRES 24.06.20
Preparo la motxilla
per pujar cap al Balcó de Pineta a 2.600 metres, just per sobre de
les muralles del circ. El camí comença planer vorejant el riu,
creuant espessos i humits boscos, poc després comença a pujar fins
arribar a la font abeurador, a partir d'aquí s’acaba la vegetació
i comença a pujar de veritat fent inacabables llaçades per salvar
la forta pendent. Cal anar amb molt de compte per no perdre’s doncs
les allaus i les torrenteres s’han endut tota la senyalització,
només hi ha pedres apilonades marcant els punts de pas.
Vaig mirant amunt i
em costa endevinar per on seguira el camí, doncs les parets que hi ha
mes amunt semblen infranquejables, de baix mirant no hagues imaginat
que es podia pujar per aquí, però en els 
llocs mes imprevistos hi
ha una petita cornisa que permet seguir amunt passant per llocs no
aptes per a qui pateixi vertigen. Ja arribant a dalt queda un últim
pas complicat, cal creuar una congesta de neu gelada amb forta
pendent, son només un centenar de metres però no em fa gaire
gracia, no porto grampons i una relliscada vol dir anar avall, avall.
M’ho miro be i veig que hi ha unes passes marcades dels que han
pujat abans i que em poden sevir de “vorera” poso el peu a la
primera i veig que amb les altres temperatures el glaç ha perdut
consistència i es pot clavar el taló, m’animo i vaig creuant amb
el cinc sentits posats en els peus i en els bastons
a la part inferior del pendent per recolzar-me si cal. Un cop a
dalt les vistes que ofereix el Balcó paguen la pena de la dura
pujada.
Em trobo encara amb
forces, el dia segueix clar i assolellat, decideixo seguir mes amunt
fins el llac de Marboré un kilòmetre mes però sense 
gaire
desnivell. Per arribar-hi cal creuar la gran congesta de neu que
cobreix tota la vall superior entre els pics mes alts, vaig seguint
les passes marcades per no trepitjar cap “pont” que pugui cedir
al meu pes. Per a mi es una experiència nova, no havia caminat mai
per una glacera, en absoluta solitud i envoltat dels mítics cims del
Mont Perdut, arribo al llac que encara està tot glaçat menys un
petit cercle que ja mostra l’aigua blava que el caracteritza. Un bon lloc per seure i fer una queixalada, em
disposo a treure l'entrepà que porto i de sobte apareixen per
darrera dels cims uns amenaçadors núvols que pugen molt amunt
...merda, turmenta segura! torno a endreçar l'entrepà que ja estava
ensalivant i cap avall a corre-cuita. A mitja baixada, força abans
de la font, el cel ja està molt negre i comença a tronar, ara ja m'és
igual, tot el que pot passar es que em mulli, al camí ja no te
pèrdua, ufff! La pluja comença a caure quan soc sota els boscos, ja
prop del parking, arribo quasi sec, no m'he posat ni la jaqueta.
He trigat quasi
quatre hores per pujar i dos per baixar, dino passades les tres i jec
al llit fins les set, vaig a fer un volt fins el Parador, em
sorprèn que encara camino prou be i penso que si demà no estic
enrampat puc pujar als Llanos de la Larri ...ja veurem.
DIA 3 DIJOUS 25.06.20
Torna a fer un matí
clar i net, esmorzo i preparo per pujar a la Larrri, son dos hores i
mitja per pujar i anar fins al fons de la vall on hi ha el salt de
la Larri, penso que cal aprofitar que soc aquí perquè la propera
ocasió que hi torni igual ja en tindré més de 90! ja ja.
Per pujar agafo el
mateix camí d’ahir fins a la bifurcació on es separa del de
Marboré, de seguida comença a pujar sense pèrdua, està molt ben
condicionat amb esgraons fets amb travesses de fusta i baranes en els llocs
perillosos. Fins trobar la pista que porta a la Larri, el sender
puja paral·lel als salts d’aigua, hi ha miradors per a veure els
espectaculars salts, es de bon fer i entretingut, faig moltes fotos.
Un cop a dalt,
s’obre una lluminosa vall penjada sobre les parets que envolten
Pineta, es mes gran del que sembla a primera vista, les grans
dimensions de tot l’entorn enganyen, per anar fins al fons on hi ha
el salt d’aigua es triga una bona estona. Mes que per veure
un altre salt, hi vaig pel plaer de caminar per uns prats verdíssims,
de petjada tova i còmoda, tot el contrari d’ahir. M’estiro una
bona estona al mig de la vall per gaudir del lloc, els lliris
silvestres d’un color lila estan començant a florir, uns cavalls
pasten per aquí, unes vaques per allà amb el so pausat de les
esquelles, un parell d’isards creuen els prats direcció a les
altes pendents i em miren amb cert temor.
De tornada, arribant
a l’alçada del refugi vaig cap a la banda dreta, vora el riu on he
vist que hi havia marcat un altre camí i li pregunto a un home que
està assegut en una pedra, m’explica que va, vorejant la
muntanya, fins la font-abeurador que vaig passar ahir. Xerrem una
estona i em diu que es un assidu de Pineta, que hi va venir amb els
companys durant 30 anys seguits, que va pujar tots els cims, ara es
lamenta que ja no pot, que s'ha de conformar amb fer “matinals”
quan ell s’havia anat a fer el Mont Perdut, per “antojo”,
després de pujar on 
està avui, amb un entrepà que va agafar de
camí, al bar del Parador, diu que hi va anar sol i que els companys
es pensaven que ja no tornaria ... Claro que volví! Diu tot ufà
amb accent manyo.
Torno a Parking per
l’altre camí, el que acaba a l’ermita de Pineta, molt bonic
també, creuant els boscos amb alguns dels arbres mes majestuosos. Tres horetes mes de caminada, però avui no he ni suat, ha sigut
dolça i gratificant.
A la tarda vaig fins
a Aïnsa, necessito, treure diners, anar a tallar-me el cabell i a
comprar un mouse doncs el pad del portàtil ha deixat de funcionar.
Després decideixo tirar cap a França a visitar la zona de Gavarnia.
Passat Biescas
comença a ploure fort, una bona turmenta, cau un 
llamp a pocs
centenars de metres, al bosc, veig el fum del lloc on ha caigut, en
arribar a la boca del tunel de Bielsa que comunica amb França, el llamp ha
avariat el sistema de semàfors i hem d'esperar mes de mitja hora
fins que torna a funcionar.
A França segueix plovent fort i agafo el
trencant que porta als llacs de d’Orédon i de Cap-de-Long per
passar-hi la nit, però m'aturo en un parking a mig camí, no vull seguir fins
a dalt amb aquest temps, fent-se fosc, en aquesta carretera estreta i
solitària que sembla de Transilvània! Desprès de sopar segueix plovent,
vaig al llit amb la musiqueta de la pluja.
DIA 4 DIVENDRES 26.06.20
A Arreau prenc la
carretera que pel coll d’Aspin porta fins a Sainte Marie de Campan
on sur la del mític port del Tourmalet, arribant a dalt es passa per
l’estació d'esquí de la Mongie on m’aturo a preguntar els
horaris del telefèric que porta a cim del Pic du Midi de Bigorra, un treballador del lloc em diu que fins el 4 de juliol no obrirà, llastima! Segueixo
fins al cim del Tourmalet on aparco a primera línia amb unes vistes
fenomenals de la vall de la Mongie. Faig un volt fins on hi ha
l’escultura monument al ciclisme on sento arribar bastants
ciclistes espanyols mentre vaig fent fotos del lloc.
Passo la nit al
port, nit frescota. Al matí poso la calefacció i altre cop avaria
F10, per sort el sol escalfa aviat i amb el cafè calent es passa el
fred.
DIA 5 DISSABTE 27.06.20
Esmorzo i a les vuit
baixo cap al càmping Les Frènes, on deixaré la furgo per sortir amb la bici, no
es pròpiament un càmping d'acampada, es un espai on hi ha
Mobile Homes de lloguer i una feixa de gespa tendra amb tres places
per autocaravanes, el lloc molt acollidor, amb molta ombra i un rec
d’aigua que passa vora la parcel·la, el preu immillorable 6€ per
dia, des-del viatge a Marroc no havia pagat tant poc. El lloc es
troba a tocar Sainte Marie de Campan, perfecte per anar a fer el colld’Aspin baixar fins a Arreau i tornar. Son uns 54 Kilòmetres, si
vaig be després vull pujar el Tourmalet per aquesta banda que només
la he fet de baixada.
De tornada a uns
tres kilòmetres del coll m’atrapa un francès xerraire i anem
junts fins dalt, faig un glop i segueixo cap la baixada, au revoire!
Al poc de començar a baixar un cotxe em fa tap i no em deixa gaudir
de les corbes, després d’unes quantes ensenyant-li la roda,
finalment posa l’intermitent i em dona pas, però ho fa en un
llarga recta, collons haure de pedalar fort per mantenir la posició!
després de la segona corba ja no el veig. A Sainte Marie de Campan m'aturo a la font per agafar aigua i decideixo seguir fins el Tourmalet,
tres o quatre kilòmetres després em noto cansat, amb un dia no m'he
refet de les caminades, se que si m’hi poso pujaré però patint,
penso que estic aquí per a passar-ho be i no per a posa-me
obligacions així que dono mitja volta i torno a la furgo. Pot ser el
faci demà fins a Luz Saint Sauveur i tornar.
Passo la tarda a la
gespa llegint i mirant llocs i recorreguts per la zona de Gavarnia.
DIA 6 DIUMENGE 28.06.20
Vaig directament a
la cova i em trobo que hi estan fent una cerimònia seguida per una munió
de feligresos, em trobo incomode, fora de lloc dins aquell ritual marià, hi he anat per intentar experimentar sensacions però l'aglomeració ho fa difícil. Passo a
l’altra banda del riu creuant per un dels ponts, amb la distancia
tinc una visió de conjunt millor i sobretot mes tranquil·la.
L’absis de la basílica empeltada sobre la cova es troba en
la mateixa vertical (Cova-Absis-Altar-Rituals) A la part
lateral superior de la cova, just on hi ha la imatge de la Verge, la
roca 
mostra un desgast en forma de canal pel fregadís d’un
permanent i important doll d’aigua, ara no raja ni gota, no seria
aquest doll l’origen de les famoses propietats de
les aigües de Lourdes?
Al lloc on brollava
l’ancestral aigua amb propietats sanadores hi han entaforat una imatge
de la Verge, les aigües han passat a segon pla i si tenen alguna propietat es per obra d'ella, d’aquesta manera la multinacional mes antiga del planeta pot
mercantilitzar el lloc.
Faig un volt per la
població, la trobo mes bonica que l’ultim cop que hi vaig passar,
ara amb el collonavirus, la majoria dels mercaders del temple tenen tancat, una sort perquè ho recordo com la cosa mes horrorosa
que he vist mai, era una metàstasi de
comerços, com petits museus de cera decorats per un Almodóvar inspirat en les sales
d’exvots. Pujo cap a la part mes alta on hi ha el castell dit deLourdes, d’origen anterior al 778, data del primer registre escrit en ser assetjat 
per
Carlemany. No puc visitar-lo, nomes obren les tardes, llàstima, m’hagues agradat
veure’l. Passejo pels bonics carrerons del centre, a la Plaça del Mercat, les terrasses dels cafès tenen un agradable ambient. Vist!
...l’aturada a Lourdes ha valgut la pena
Arribo a Gavarnia a
la una i l'accés amb vehicle fins el càmping no l’obren fins les
dos, tinc una horeta per anar a dinar en algun lloc proper.
El càmping La Bergerie em
sorprèn gratament, es petit, acollidor, està en el centre de la
vall, al costat del riu i a peus de l’escenari que n'és el Circ,
el preu 23€ per dos dies, amb tots els serveis, rentadora i
assecadora inclosos, per dir-ho en dos paraules: Excel lent! Aprofito per omplir
el diposit d’aigua i vaig a fer un volt pel petit nucli urbà,
compro una mica de verdura i un mapa de la zona. Encara que l’aire
es fresc, el sol pica i fa molta calor, torno a la furgo on preparo
ruta per demà.
DIA 7 DILLUNS 29.06.20
Quan soc a l’explanada
del circ em trobo un grup de joves francesos que han dormit allà
mateix, em pregunten per la previsió meteorològica, els dic que no
ho se perquè no hi ha internet i no he pogut consultar-ho, ells
també volen pujar fins el refugi però tornar de baixada pel tram de “les escales” amb boira i les
roques humides no els fa cap gracia, m’acomiado d’ells i vaig
tirant fins el peu de les escales, pot ser hi ha sort i surt el sol,
sinó me'n torno, almenys haure fet una caminada.
Pel camí em
pregunto com deuen ser aquestes escales, vaig mirant les colossals
parets que m’envolten i no veig per on es possible pujar, imagino
uns esgraons de ferro clavats a la paret tipus via ferrada, però 
ho
descarto, seria molt bestia, per la direcció que pren el camí veig
que deu anar per una escletxa que hi ha a la paret de davant, fa un
pla inclinat molt dret però inclinat, no vertical com la resta,
penso que pot ser han fet uns esgraons de pedra com a Noruega, vaig
acostant-m’hi i comença a sortir el sol ...això es una senyal,
endavant!
Les escales,
d’escales només en tenen el nom, que graciós el que ho va
batejar! li podia haver posat el descalabraderu seria mes encertat,
es la escletxa tal com la va parir la mare natura per on cal pujar de
quatre grapes, com al Pedraforca, però mes llarg i difícil, ni
cordes ni cables ni cap mena d’ajuda, només unes poques marques
pintades per anar per l'únic camí possible sense despenyar-se.
Dubto, la boira va
escampant i ja llueix el sol a estones mes llargues, em dic: be, això
es el camí i per aquí hi passa molta gent, no deu ser 
tant
complicat, lligo els bastons a la motxilla doncs aquí em faran mes
nosa que servei i començo a pujar, vaig una mica tens, la cornisa es estreta, el penyasegat es alt. Un cop fet el primer
tram planeja una mica, m’aturo a descansar i fer unes fotos,
assegut allà dalt penso que potser m’estic arriscant massa, vaig
sol, no he trobat ningú més a part dels francesos i la boira no
para de competir amb el Sol per dominar el cel, a estones sembla que ha de tornar a
quedar tot tapat i altres sembla que ha de quedar un dia net i
clar, guanya el seny i decideixo tornar avall, tal com es presentava
el dia, el que he fet ja es pot considerar un èxit, un altre cop
serà.
Quan arribo al pla
dels francesos ja hi corre força gent, agafo el camí que porta al
peu del salt d’aigua i pujo fins a dalt, fins on la boira pixanera
del salt comença a remullar de veritat, mes fotos i avall, ara si de
tornada al càmping, però abans m’aturo a fer un cafè al Hotel duCirque, un hotel que deu ser de principis del segle passat amb una
terrassa que invita a asseure's una estona i contemplar la magnitud
del circ. Diuen que el cafè l’Arc de Girona es l'únic del mon que
te una catedral a la terrassa, doncs aquest Hotel te un circ glacial
a la seva.
Al càmping demano
“jettons”, un per la dutxa, un per la rentadora i un altre per la
assecadora, avui farem bugada total ja ja.
Passo la tarda
llegint i preparant el que faré els propers dies.
DIA 8 DIMARTS 30.06.20
Agafo la carretera
cap a Gedre on surt la que va cap els circ de Troumouse, abans de les
deu estic al parking on hi ha l’Auberge du Maillet, es el punt mes
amunt que es permet anar amb vehicle, abans es podia pujar uns
kilòmetres mes fins l’explanada on acaba la carretera. Hi ha un
tren turístic que et puja fins allà però no he
vingut aquí per anar en trens turístics com el Gerió, el lloc ja
invita a caminar i vaig pujant cap el circ.
Quan arribo a dalt
conec una parella de francesos que m’explica que es pot pujar a la
part superior del circ pel Col de Sède, em diu que ells el van fer
fa anys i que el camí no es massa llarg ni complicat, els dic que
precisament es el que vaig estar mirant per fer però que després de
la 
experiència amb “les escales” de Gavarnie no tenia gaire clar
si embolicar-m’hi ... doncs cap allà que vaig.
Començo el
recorregut que dona la volta al Circ, en extensió es força mes gran que el de
Gavarnia, es una muralla circular la base de la qual es
molt irregular, caminant vas descobrint els diferents racons amb
petits llacs, els des Aires son els mes grans i bonics, amb aigües
blaves transparents, els vorejo direcció al refugi Cabanne des
Aires, a l’altre extrem del circ i des d’on surt el sender que
porta al coll de Sède, quan hi arribo no hi veig cap tipus de
senyal, ni postes indicadors, ni pintura ni pilons de pedres, ni
sender marcat pel pas, m'estiro a l’herba a descansar i em vaig
mirant la pared que tinc davant, no es veu complicada però sense
recorregut marcat no vull anar a experimentar, a més fa molta calor
i el tram que cal pujar es completament pelat, ni un arbre, no
m’agrada però avui també decideixo desistir, per raons 
totalment
oposades a les d’ahir, avui massa Sol.
De tornada agafo un
altre camí que no està senyalat com a sender però que està marcat
pel pas de senderistes i a més l’he vist de dalt a l’anada, va
als llacs des Aires pel dret, pujant i baixant un turonet. Arribant
al llac veig un grup de senderistes creuant el riu que desaigua els
llacs, van descalços, amb les botes penjades al coll, m’assec i em
trec també les botes, em fa gracia el grupet, ja entrats en anys
tots, ajudant-se a creuar i els faig una foto, quan ja he creuat els
saludo i una dona diu: “quelqu’un a oublié le portable de
l’autre cote” Osties!! dic, es el meu, al fer la foto l’he
deixat a l’herba per acabar de posar-me les botes al coll i allà
s’ha quedat, torno a creuar per recollir-lo, els dono les gracies,
quina putada deixar-me el mòbil allà.
Una mica mes amunt
torno a deixar el sender d’anada per una altre que també va pel
dret cap a la cabanne de la Vierge, ja prop del començament, va pujant i baixant, menys distancia però mes desnivell. A
mig camí en una fondalada observo uns voltors que estan ficant el
cap dins un vedell mort, n'hi ha uns quants atipant-se, es força
macabre però els faig unes fotos per la cosa documental. Mes
endavant atrapo un altre grup que sembla que saben per on van i que
tiren un altre cop pel dret cap a la carretera, els segueixo fins a
peu de carretera, els dono les gracies per fer-me de xerpes i
estalviar-me repetir camí. Son una 
colla de Tarbes molt xerraires,
anem junts fins quasi a l’aparcament. M’aturo a l’Auberge duMaillet, te una terrassa molt ben posada de cara a les muntanyes, em
ve de gust menjar un entrepà i fer una bona cervesa, em posen una
Leffe que trobo boníssima.
Baixo cap a LuzSaint-Sauveur a veure si pillu internet i trobar algun lloc per
passar la nit. Dels aparcaments gratuïts que veig a park4nigth, un
està limitat a 2 metres d’alçada i l’altre està prohibit
pernoctar-hi, estic cansat i tinc ganes d’instal·lar-me, vaig al
càmping Toy i em tornen a sorprendre, està molt be, amb bona ombra
per 10€ dia ...i amb bon wifi!
DIA 9 DIMECRES 1.07.20
Avui en lloc d’anar
a fer el Tourmalet aniré a fer el guiri per Luz Saint-Souveur, el
nom de la població li van donar els contrabandistes aragonesos que segons Victor
Hugo quan arribaven al capdavall de la fosca gorja del riu de
Gavarnia trobaven una vall molt lluminosa, a l’any 1962 li van
afegir el “Saint-Sauveur” perquè tan a prop de Lourdes no podia
haver-hi una població sense santedat. Es una de les quinze comunes
de Hautes-Pyrénées anomenades Le Pays Toy, que en Gascó vol dir
petit país, en referència als habitants de les altes valls
pirinenques.
Napoleó III, amb la
seva esposa Eugènia de Montijo, hi feia estades a les aigües
termals i va ser l’impulsor de la carretera fins a Gavarnia, també
va fer construir el gran pont que porta el seu nom, suposo que 
per
això el va fer construir doncs no feia cap falta, forma un arc sobre la
gorja a una alçada de 70 metres.
Pujo al Château Sainte-Marie que destaca dalt d’un turó sobre mateix del càmping,
a l’altre costat del riu de l’Yse. Construït el segle XI pel
Compte de Montblanc, senyor de Bigorre per tal de tenir controlats
els malfactors que arribaven d’Espanya i de Barèges, en queden les
dos torres i el recinte emmurallat. Dalt hi ha una magnifica vista de
Luz i entorns.
Baixo i faig un volt
pel poble, un típic lloc turístic de muntanya amb molts comerços
dedicats al ciclisme donat que es on comença l’ascensió al port
de Tourmalet, i també al muntanyisme, bicis, botes, bastons i
motxilles per a remenar, el petit nucli antic es tranquil i te
encant.
Vaig a visitar
l’église “Des Templiers” Construïda el S. XII, va ser
fortificada el S. XIV pels Hospitalaris de Sant Joan de Jerusalem. Es
troba en molt bon estat de conservació i la entrada es lliure tant a
l’interior com a la part fortificada on s’hi troben nombroses
làpides del personatges rellevants del lloc, em faig amic d’un gat
molt manyac i ben plantat
que corre per allà, em va acompanyant per recinte emmurallat.
Tinc gana i vaig
comprar carn i fruita, em fan un parell de bistecs de bou d’un
centímetre i mig de gruix, tal com es costum aquí, res d’orelles
de gat, en faig un a la paella amb unes gotes d’oli, quan fumeja li
llenço que quedi ben torrat de fora i rosat de dins, com no tinc
pebre li poso una mica de bitxo molt, acompanyat d’una amanida de
tomata, pebrot i ceba tendre, queda fantàstic!
Passo la tarda fent
migdiada i descansant per mirar d’estar be demà i fer el Tourmalet
amb bici.
DIA 10 DIJOUS 2.07.20
Faig dipòsits i
surto a les 9:30 vaig tirant a veure si canvia el temps, tenia ganes
d’anar al Pont d’Espagne, prop de Cauterets, un lloc que prometia
pels llacs i boscos però amb el temps que fa no em motiva, passo de
llarg el trencant que hi porta i agafo la carretera del col d’Obisque, a Argelès-Gazost em recordo de la pizza que hi vam
menjar després de baixar el port quan vam fer la travessa del
Pirineu, i com la vaig maleir despres en pujar amb tota la calorassa fins a Luz
Ardiden. Paisatges molt bonics, segueix la boira i pluja fina.
Dino
al coll d’Obisque molta boira, arriben uns ciclistes bascos xops,
ja son ganes d’anar amb bici amb aquest temps ...i pel que diuen
entenc 
que ja porten a les cames el Portalet. Vaig baixant xino-xano
gaudint dels boscos i la exuberant vegetació fins Larun, un poblet
amb encant.
Segueix mal temps, decideixo anar cap l’altre banda
dels Pirineus, pujo pel Portalet, paisatges molt bonics, arribant a
dalt la boira es va desfent, m'aturo al parking del port on ja
hi ha cobertura, mira que porto dies per tota la part francesa sense
connexió enlloc, m’entren un piló de missatges.
Entro en una de les
botigues espanyoles del port i em demanen per primer cop en tots
aquests dies que em posi el morrió, quina paranoia!
Baixo el port
amb un canvi de temps radical, sol i temperatures mes agradables,
veig Sallent de Gallego des-de la carretera, em crida l’atenció,
m'hi desvio per anar a fer-hi un volt, el poble res d’especial,
l’entorn molt bonic.
Segueixo per la
carretera de Biescas a Torla per agafar cap a Bujaruelo, a partir
del trencant de la Vall d’Ordesa el camí de Bujaruelo es pista
però en prou bon estat.
Arribo al càmping-refugi de San Nicolas de Bujaruelo a
les 7:30 te bona pinta es un gran prat on pots posar-te on vulguis
com a Copenhaguen,
m’agrada, un lloc amb gràcia. Fa un vent fort i fred, tot-hom
corre pel càmping amb el plumó posat.
DIA 11 DIVENDRES 3.07.20
A les 8:30 surto cap
l’Ibon de Bernatuara, dalt del cims, just a la frontera amb França. Només
començar el camí es creua el pont romànic de San Nicolás de
Bujaruelo, amb les aigües cristallines del riu Ara que baixen
braves, una estampa bonica per a començar el dia.
El camí comença a
pujar immediatament entre espessos boscos d'avets, faigs i boixos,
mes endavant deixo a la dreta el camí que porta al port de Bujaruelo
i que comunica amb Gavarnia passant pel refugi de Serradets i les
famoses escales que vaig deixar a mig fer des-de l’altre costat.
Arribant al refugi de la Plana de Sandaruelo ja més amunt dels
boscos, el camí puja mes suau creuant prats plens de
flors de tot tipus, ja es comencen a divisar les parets per on anirà
el sender. Passat el salt de les aigües del Sandaruelo el camí
torna a pujar fort, es va entrant al mon mineral de les alçades
pirinenques, fa un vent fort i fred, 
m’aturo a posar-me la jaqueta
i segueixo d’un tiró fins l’Ibon de Bernatuara, situat a 2305
metres, en una fondalada voltada de pics.
M’assec a menjar
un plàtan i unes figues seques arrecerat del vent a l’altre banda
del llac, al coll de Bernatuara, quan per la meva dreta veig baixar
una parella que deuen venir del cim del Bernatuara, els pregunto si
es gaire complicat el camí fins dalt i em diuen que no i que paga la
pena per les vistes que hi ha, doncs cap allà que vaig.
Realment compensa
pujar fins els 2515 metres que fa el cim, per la banda d’Aragó el
cel es net però per les serralades de França segueixen entrant
grans gropades de boira que es van desfent amb l’aire mes sec de
l’altre banda. Per fer les fotos haig d’esperar el breu moment en
que deixen d’arribar boires i fer-ne via perquè aviat ja torna a
estar tapat. Magnifiques vistes de la serralada d’Ordesa a
l’esquerra, davant els cims que tanquen les valls de Bujaruelo pel
sud i a la dreta del massís del Vignemale amb el seu cim a 3299
metres.
Tenso be els cordons
de les botes per anar de baixada amb el peu ben collat i torno pel
mateix camí, trobo força gent pujant. Ja a baix a
tocar el pont romànic, el riu fa una gorja i a la vora una platja on
hi ha gent estirada prenent el sol, no se si també s'hi hauran
banyat, la transparència de l’aigua invita però es freda freda.
Em dutxo, dino i
faig una migdiada de les bones, cap el tard vaig a fer una passejada
pels prats que hi ha vora el riu, passat el pont.
Amb els últims
raigs de llum l’herba pren un to càlid, més dolç, no es
el verd elèctric dels matins que dona energia per anar muntanya
amunt, ara es un verd reposat que relaxa la ment per anar a
descansar. Veig passar, per l’altre banda del prat, seguint el
GR-11 un grup de muntanyencs amb voluminoses motxilles que deuen anar
a passar nit a algun refugi per seguir demà qui sap cap a quins
remots cims.
DIA 12 DISSABTE 4.07.20
Avui tenia previst
anar amb la bici a veure les valls d’Otal i de l’Ara, pujant per
la pista que segueix més amunt del càmping, després d’esmorzar,
segueixen baixes les temperatures i el sol encara trigarà força a
escalfar, vaig fent temps, no em ve de gust agafar la bici amb aquest
fred, millor anar amb temperatures mes agradables, tampoc vull estar
sense fer res fins mes tard, així que em poso les botes i vaig a
caminar un parell d’hores pel GR-11 que va cap a Ordesa.
Decisió
encertada, el sender es de bon fer, segueix el curs de l’Ara vall
abaix, creuant ombrívols boscos i prats lluents de la rosada, quan
porto mes d’una hora caminant arribo al pont on la pista de pujada
a Bujaruelo creua l’Ara, molts cotxes pujant, molta pols, dono
mitja volta.
De camí veig un corriol que de baixada m’havia passat
desapercebut, es desvia fins a una profunda gorja, m’hi assec una
estona, se sent la 
força del riu que baixa amb molta energia, fins i
tot el recés
de la gorja es ple de bombolles que encara van fent espirals
abans d’alliberar-se finalment a l’aire, aquestes bombolles es
respiren des d’on soc.
Mes amunt vora el sender el bosc fa una
esplanada que, ara amb la llum del sol ja filtrant-se entre les
fulles agafa un aspecte màgic, els avets son altíssims, pugen
rectes com pals
de gran veler cap el cel, unes papallones
brillen en passar pels raigs de llum, el sotabosc es net, m'assec en
el tronc d’un arbre caigut buscant assimilar l’esperit d’aquest
santuari.
Arribo al càmping
passades les dotze, em canvio i agafo la bici per anar pista amunt,
deixo el trencant que porta a la vall del riu Otal, hi aniré de
baixada, passo un pont on el riu forma una gorja d’un blau intens i
la pista comença pujar de veritat, com mes amunt mes agrest es
l’entorn, la pista passa encaixonada entre el barranc on, al fons,
baixa l’Ara i la paret de roca que ha calgut
excavar a pic per donar-hi cabuda al camí. La pista acaba al refugid’Ordiso, a sota s’estenen les valls d’Ordiso cap a ponent i la
de l’Ara cap el nord. Veig a baix, en un pont sobre l’Ara, un
grup amb les BTT’s, no se on pensen anar amb les bici a coll, es
impossible remuntar, pedalant qualsevol de les dues valls, mes tard
quan torno cap el càmping me'ls trobo que ja deuen haver entrat en
raó i han donat mitja volta ...son joves!
La pista que porta a Otal
està en mes bon estat i es de mes bon fer, tot i que també puja amb
bons desnivells, un cop a dalt, passada una porta pel bestiar,
s'estén la vall, planera fins a una cabana amb un tancat de pedra
pel bestiar, punt a partir del qual ja només es pot seguir a peu.
Havia vist la vall ahir des-de dalt del Bernatuara, em va semblar mes
maca, mes verda, pot ser ara degut a l’hora, a la posició zenital
del sol que desfà els colors amb la seva exagerada lluentor, el
trobo menys verd o potser ja començo a estar saturat de tanta
bellesa. Encertada també la decisió de visitar aquestes valls amb
la bici, en una hora i mitja he vist les dos i son racons que cal
veure, a peu per les pistes se m’hagues fet inacabable.
Avui,
meteorològicament
parlant, es el millor dia des-de que vaig sortir, el cel llueix un
blau intens, ni un petit nuvol, ni el mes mínim propòsit de 
boira,
el persistent vent que sempre bufa a la vall, avui s’ha quedat
surant als cims.
A la tarda ha tornat
el vent i quan el sol ha abandonat la vall tot-hom s’ha posat la
jaqueta. Em crida l’atenció, veure varis muntanyencs que han
arribat a mitja tarda al càmping, estan guardant els grampons, que jo
sàpiga l'únic lloc proper en que calen els grampons es a la bretxa
d’en Rutllant
i això suposa fer una volta de com a mínim dotze hores
pujant pel port de Bujaruelo i tornar per Ordesa Deu-n'hi-do!.
DIA 13 DIUMENGE 5.07.20
Arribo
al punt d’informació del parc disposat a fer una caminada fins el
fons on i ha el salt de
la Cua de Cavall
i si em trobo amb forces m’agradaria pujar fins el refugi de Goriz, estapa obligada per a pujar al Mont Perdut per aquesta banda.
Vaig pujant per la pista que passa pel fons de la vall vorejant el
riu Arazas que
discorre encaixonat entre descomunals parets rocoses que es perden en
el cel, boscos de faigs altíssims que deixen el camí en 
penombra,
salts d’aigua vertiginosos que s’esmunyen engorjat avall
recargolant-se entre les parets de pedra humida, gorges d’un blau
puríssim on les aigües reposen un moment abans de seguir saltant,
una meravella, et sents summament petit al mig de tanta immensitat,
la natura es generosa a Ordesa.
Arribo al pont que creua el riu sota
mateix de la Cua de Cavall, hi ha un grupet de muntanyencs a la vora
que si estan refrescant els peus, penso que es bona idea, l'aigua
freda va molt be per renovar energies i reprendre la marxa. Em trobo
be i decideixo seguir fins al refugi de Goriz, hi ha una hora i mitja mes de
pujada, segons
posa el cartell.
Quan arribo al refugi porto prop de quatre hores i
soc tan eixerit que no he agafat res per menjar tret duna bossa amb
quatre figues seques que ja tenia a la motxilla, per sort al refugi
hi ha restauració i demano una amanida
de pasta i una cervesa que em senta com una benedicció. 
A la terrassa del refugi trobo un
grup de gironins i parlem una estona, els pregunto per on han vingut,
no vull tornar pel mateix camí, caminar per pista se'm fa pesat, em
diuen que han llogat un taxi que els ha portat fins dalt de la
cornisa per la mateixa pista que vull fer amb bici, casualitats!
Però em recomanen que agafi el sender que passa per sota doncs està
mes ben senyalitzat i te unes vistes molt bones també, els agraeixo
la informació i m’acomiado
d'ells.
El sender pel que torno
es el de de Faja de Pelay, surt del pont de la Cua de Cavall, quan
pujava a Goriz ja he vist els cartells indicant-ho.
Aquest sender es de bon fer, sense grans desnivells i amb unes vistes
fabuloses de la vall i dels cims que quedaven amagats quan pujava, el
primer tram es força erm però de seguida s’endinsa per boscos
d’avets i faigs.
Arribant al refugi i mirador de Calcilarruego
comença la Senda de los Cazadores que es una baixada esbojarrada que
va directament cap 
avall, hi ha llocs, bastants, on cal parar tota
l’atenció si no vols baixar rodant, un cop abaix hi ha un
cartell que el qualifica com a sender perillós, doncs si, no
exageren, sobretot fent-lo de baixada. Arribo a la furgo assedegat i
amb els peus desfets, la caminada ha durat quasi nou hores però
paga la pena, el tornaria a fer. El que no crec que faci es la pujada
amb bici demà, estic petat del tot.
Quan
endreço la motxilla i les botes a la furgo em dono compte que aquest
matí m'he deixat al càmping les falques d’anivellar la furgo,
he marxat i les he deixat allà plantades,
torno a pujar al càmping de Bujaruelo amb l’esperança de
trobar-les, tinc sort, les ha recollit la noia que està muntant la
caseta de fusta de recepció i que te la seva furgo darrera la meva.
Em fa mandra baixar cap a Torla i li pregunto a la noia de recepció
si a la nit passen els forestals a multar els que pernocten fora del
càmping i em diu que dormi dins que no m’ho cobrarà pas ...quan
hi ha sort!
DIA 14 DILLUNS 6.07.20
El
primer tram fins Ainsa, es bonic, a aquesta
hora la llum dona tota la gamma de
tonalitats, els verds mes frescos
i els blaus mes purs, hi ajuda la natura
que s’ha refet de les calors durant la nit, la carretera es una
mica traïdora, estreta i revirada, no es pot badar mirant el
paisatge.
D’Ainsa
a Castejon de Sos es de mes bon fer, mes ampla i fàcil, a la meva
esquerra vaig veient al fons les Tres Sorores, El Marboré, el Mont
Perdut i l’Añisclo, els tres pics que he estat voltant aquest
viatge, sento certa enyorança, les hi he agafat afecte.
Poc abans d’arribar a Castejón es passa el Congost de Ventamillo
un estret i alt engorjat amb la carretera encabida a la paret de
roca, un entreteniment més d’aquesta N260. Castejon es veu una
població animada pel turisme de muntanya, amb molt comerç dedicat.
La carretera comença
a pujar i passo els ports de Fadas 1470m i el de Espina 1407m.
Paisatge de boscos i prats, tot aquest tram respiro la fragància de
l’herba segada, la recent segada i la que ja porta dies, son 
dos
aromes diferents però igualment captivadores. L’altre dia vaig
llegir que l’aroma preferida dels Aries es la de l’herba segada,
en el meu cas ho ha encertat completament.
Passat
Pont de Suert, que trobo una població horripilant, al menys vista
des-de la carretera passant, una barreja d’estils arquitectònics
que fa mal de cap, m’aturo en una àrea de descans vora les aigües
del pantà d’Escales, just on hi aflueix un riu petit però de
viva sonoritat. Puc aparcar a l'ombra d’un
om on aprofito per dinar, després
faig un cafè i un volt vora les aigües del pantà que tenen un
color blau una mica agrisat, no per brutes sinó
pels minerals en suspensió.
Segueixo
camí ara enfilant el Coll de Creu de Perves 1350m, paisatge similar,
boscos, terres de pastura i la fragància
de l’herba. Poc després
de La Pobla de Segur m’aturo en una altre àrea de descans en el
començament del congost de Collegats, per
on desfila el Noguera Pallaresa, vaig a
veure el riu que baixa rapit i cabalós, seria molt temerari
banyar-s'hi i
m'assec en una roca vora l’aigua per posar els peus en remull,
l’aigua està freda però no glaçada, la
temperatura justa per a refrescar, l’aire
tebi remou les fulles dels oms que fan un
espurneig relaxant, se sent una cigala
cantar incansablement,
m’hi quedo una bona estona mirant, escoltant, sentint, el lloc
resulta un inesperat racó de plaer
on el temps passa a un ritme calmós.
Reprenc
la marxa, passo pel pont de
Sort, hi ha piragüistes fent eslàlom al
Noguera, recordo quan hi anàvem amb en Pau i
el club piragüista, altres temps! Enfilo el port del Cantó, a mitja
pujada una cicloturista intenta refer-se
sota l’ombra d’un avet, em donen ganes de dir-li si vol pujar a
la furgo i portar-la fins dalt del port, fa molta calor i son les
quatre de la tarda, però penso que seria fer-li un lleig,
menystenir-la, 
com si no fos capaç
de fer el que s’ha proposat, la deixo enrere i la planyo. A dalt
del port hi trobo un grup de bascos molt
pintorescos que estan viatjant amb les
seves estimades vespes, es saluden
efusivament amb
un grup que passa amb
les seves Harley i no puc evitar pensar en la pel·lícula
Quadrophenia, tot canvia!
Baixant
el port del Cantó un grup de vaques pel
mig de la carretera, van
soles, no tenen pressa i ja som uns quants vehicles fent cua darrera
seu, en una recta intento avançar-les amb compte però es piquen i
es posen a córrer, torno a posar-me al darrera, no vull
estressa-les, un bon tall mes i en arribar a una corba de 180º amb
herba fresca al centre se’n hi van a pastar, aprofito per passar i
tots els que venien darrera també, ja pensava que arribaríem a La
Seu darrera les vaques.
Vull
aturar-me a La Seu per donar-hi un volt, vaig
a l’àrea AC i
aparco a l’ombra, al costat d’una autocaravana que te estès el
tendal, posades fora la taula i les cadires
i hi està segut prenent alguna cosa el
propietari, estem una bona estona xerrant, m’explica que es del
Maresme i que tenia una empresa de furgo-taxis per portar els russos
a esquiar a Andorra, ara està jubilat i es dedica a viatjar amb la
dona, ella es dins l’autocaravana, ens deixa xerrar tranquil·lament
i només treu el cap de tant en tant. Em diu que
prengui un whisky, li responc que 
gracies
però amb la calor que fa no em ve gens de gust i
que ja estic bevent una tònica que he agafat de la nevera, em dona
la impressió que si accepto la invitació ens donaran les tantes de
la nit prenent whiskys i aniré a dormir ben torrat.
Vaig
a fer un volt per la població, vull visitar la Seu, quan entro en
diuen que tanquen a les set i que només tinc mitja hora, ja em va
be, pago els 4 € i entro cap dins. M’agrada el claustre, han
enjardinat el pati on hi ha un petit brollador d’aigua que hi dona
un agradable toc
de frescor, les orenetes xisclen en passar, el sol ja es baix, es
l’hora calmosa de les tardes d’estiu.
Entro a la catedral de Santa Maria, la
única catedral totalment romànica de Catalunya, l’aire fresc de
l’interior fa olor a encens i ciris
apagats, la llum
del sol entra pels finestrals situats sobre la porta principal i
forma unes boniques cortines que il·luminen teatralment l’interior.
Em sorprèn
l’alçada de la nau, li dona una gran 
majestuositat, penso
si aquesta gran alçada es
deguda a un caprici, per a impressionar, o si segueix unes regles de
proporcionalitat, mes tard, a la furgo llegeixo aquí que efectivament hi ha
un disseny que procura uns marcadors solars, els solsticis,
equinoccis i qui sap que mes, les
catedrals son molt mes que construccions
per acollir rituals religiosos tal com els coneixem, hi ha molt
«paganisme», molta astronomia oculta.
De
tornada a la furgo, mentre preparo el sopar es presenta a peu de
porta l’altre veí de pàrquing amb ganes de xerrar, es en Javier
un canari molt agradable, com tots els canaris, diu que li agrada la
meva furgo, que la seva primera també se la va fer ell, ara va amb
una de gran, de reconeguda marca ...la edat, diu: "la comodidad
acaba ganando peso". Va cap a Bordeaux on
te una filla casada amb un francès, viatja amb la dona i la filla
petita de 20 anys, son professors i cada any volten per Europa
els mesos de Juliol i Agost, se'ls veu molt feliços i ben avinguts,
.....................................................................................que els duri!
DIA 15 DIMARTS 7.07.20
Camí de tornada ja
conegut: La Seu – Puigcerda – Collada de Tosses...
Em vull aturar
a Can D'orca a l’Hostal nou de Bianya per comprar embotits però trobo tancada la
botiga, catxis!
Arribo a casa
passades les dotze
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada