ANDORRA I L'ARIEGE

DIA 1 -DILLUNS 27.07.20

Volia marxar demà però ja ho tinc tot llest, si avanço camí podré entrar a Andorra aviat per aprofitar el dia. Surto a les 19,30 un cop ha vingut el Manyer a canviar el bombi de la porta, aquest matí he anat a llençar la brossa i he perdut les claus, o han anat dins el contenidor o m'han caigut pel camí, no les he trobat enlloc, ja es mala sort que això passi just abans de sortir de viatge.

A les Nou i mitja m’aturo dalt la Collada de Tosses per descansar i fer un rapit sopar, bonic capvespre sobre la vall de la Molina, les llums de l’estació d’esquí brillen al fons ja fosquejant, la serralada que tanca la Cerdanya pel nord-oest s’adorm vestida d’un blau violaci, sobre seu, el cel que encara te un ull mig obert, agafa els últims matisos del taronja, ja molt esvaïts. A les deu i deu re-emprenc la marxa.

Fa una nit agradable, l’aire es suau i vaig amb els vidres baixats per sentir-lo, a la plana de la Cerdanya m’arriba la dolça fragància de les herbes tallades, quin plaer! Passat Martinet una turmenta sobre Andorra il·lumina els núvols fent que semblin fets de vivíssima llum.

A les onze i quart ja estic a l’àrea AC de la Seu, aprofito per baixar els mapes de Google de la zona, a Andorra les connexions a Internet son molt cares.

DIA 2 – DIMARTS 28.07.20

M’aixeco passades les vuit, esmorzo i enfilo la carretera d’Andorra, vaig de dret a un aparcament que he vist a park4night, a uns dos o tres kilòmetres mes amunt de Sant Julià de Lòria, ja a la carretera de Fontaneda, es el parking del cementiri, està molt tranquil ja ja. 

Agafo la bici i faig unes vint voltes al parking per escalfar cames doncs la pujada al Coll de la Gallina es dreta i només començar ja tinc davant una bona rampa. Vaig pujant tranquil a unes 125 PPM. Entro a Fontaneda a donar-hi un cop d’ull, no veig la fabrica de galetes enlloc, el nucli originari de la població es molt petit, quatre cases i una minúscula església que te el seu encant.

Re-emprenc la pujada, uns kilòmetres mes amunt, on la carretera es bifurca la cosa es comença a posar dura de veritat, es un trenca cames fins arribar a dalt del coll.

Dalt, al mirador, hi ha un nombrós grup de ciclistes bascos fent-se la foto, foten un xivarri descomunal, sembla que estiguin a la taverna i que ja hi portin hores ahivalaostia! Em faig una foto a peu de carretera amb el cartell del Coll de la Gallina i segueixo cap a vall ...en escriure això em dono compte del sentit de les paraules, anar avall vol dir anar

cap a la vall, quan passes un coll sempre vas cap avall, o sigui cap a una vall, curiós.

La baixada recompensa l'esforç, es bonica i divertida, els frens comencen a fer pudor de cremat, espero aguantin i no faci un dret! En arribar a Bixessarri no se cap on tirar, porto pocs kilòmetres i es aviat per tornar, en lloc d’agafar direcció Sant Julià de Lòria prenc direcció cap a Os de Civís, la carretera voreja un riu i em resulta atractiva, atractiva però també puja fort! Al cap d’uns kilòmetres veig un cartell de la Generalitat de Catalunya ...Os-tia! Estic a la província de Lleida i ni me n’he adonat, si tingues una mínima cultura geogràfica hagues sabut que la població on vaig no era Andorrana sinó Lleidatana! Marededeusinyior!

Trobo molt interessant i bonic Os de Civís, tot ell encabit en un turó coronat pel campanar de l'església. Hi entro a peu, els carrers son empedrats i costeruts a mes no poder. Tot es pedra, pissarra i fusta, les cases no estan restaurades en el estil urbanita deconstruidor, estan en mes o menys bon estat però mantenen els elements i estructura tradicionals, me’n agraden moltes, especialment una, sota mateix de l'església, vora un rierol que te pinta d’haver sigut un gran paller, es veu abandonada però intacta, bon lloc viure-hi ,però encara que pogués, que en faria jo d’una casa aquí? somnia truites!

Torno pel mateix camí, els frens tornen a fer molta pudor, quan em paro a Bixessarri veig que els discos s’han tornat d’un color irisat, deuen estar mes calents que un presidiari. Faig una foto a les cases de la riera que baixa fent petits salts, bonic racó també.

Arribo a la furgo a la una i mitja, amb una calor que cou, em dutxo amb aigua freda que curiosament surt força freda, haure d’investigar això de que el diposit mantingui l'aigua tan freda, igual m'estalvio la nevera ...un parell de cerveses i a dinar alguna cosa.

Intento fer una becaina, impossible, la furgo està al sol i encara que tinc tot obert i de tant en tant passa un breu alè d’aire fresc la calor es torna sufocant. Engego el motor, poso l'aire condicionat a tota potencia i vaig cap a Arcalis, a mes alçada espero estar millor.

Travesso tota Andorra la Vella buscant un super on comprar quatre coses que necessito però no en trobo cap amb aparcament per la furgo, segueixo cap a la estació d'esquí, ja tinc menjar i cervesa, el demès pot esperar. Passo nit a l’aparcament que hi ha sota el telecabina, bones vistes i bona temperatura.

DIA 3 – DIMECRES 29.07.20

 

M’aixeco aviat i a les vuit ja estic caminant cap els llacs de Tristaina, acaba de sortir el sol, l’aire es fresc i fa de bon caminar. Abans d’arribar a la plana on acaba el trajecte del telecabina he de compartir sender amb un gros ramat de vaques, van al seu aire i he d’avançar-les d’una en una quasi fregant-les, no hi ha altre camí, les avanço poc a poc, sense fer cap moviment brusc, esperant la seva conformitat, tenen una mirada tan inexpressiva que no saps si estan tranquil·les, espantades o emprenyades, confio que no n'hi hagi cap de boja.

Abans de les deu ja he vorejat els llacs i estic a la part de sobre on hi ha un indicador que senyala Pic de Tristaina 2878m a 1:30 de camí, decideixo pujar-hi. El tram final es molt dret, he de lligar els bastons a la motxilla i fer servir les mans per agafar-me a les roques, mes avall he vist un cartell que posava que el tram era molt difícil, he pensat que exagerava però no, realment cal emprar les quatre potes i els cinc sentits.  Dos dies després llegeixo en un diari andorrà que el mateix dia moria en aquesta zona un muntanyenc de 38 anys, que va precipitar-se des-de 50 metres.

Dalt del cim les vistes son fantàstiques en totes direccions. Hi ha un grup de bascos menjant-se l'entrepà i una parella d’andorrans, l’Albert i

la Gemma, que venien darrera meu, sento que ella diu alguna cosa de «la Pica» li pregunto si la mole que es veu davant mateix es la Pica d’Estats, em diu que si, vaja doncs estem en el millor lloc per veure-la, realment impressiona! l’Albert i la Gemma no son parella, son sogre i jove, molt amables i xerraires, bona gent de la terra, ell m’explica que ara retornen per on han vingut fins al coll que hi ha sota per agafar el camí que porta a llac i el refugi deFourcat, ja a la vertent francesa per seguir mes avall fins a Cayannes d'En Bas on ahir van deixar el cotxe. Li dic que m’agradaria baixar amb ells fins el llac i el refugi, des d'aquí dalt es veu un paratge fascinant, m'explica que puc fer una volta circular, baixant al refugi i seguir després donant la volta al massís de Tristaina pujar el coll de l'Albeille per retornar pels llacs de nou. Osti, em sortirà una ruta molt mes llarga i amb mes desnivell del que tenia previst però em trobo amb forces i el lloc realment s’ho mereix.

Vorejant el llac de Fourcat l’aigua fa els mateixos blaus que la de la mar, el petit turó de roca pelada i polida fa milers danys pel glaç del circ, on es troba el refugi, forma una cala que podria ser qualsevol del Cap de Creus, només hi falta un llagut amarrat.

Dinem al refugi, a la terrassa, a ple sol, l’aire es fresc i s'hi està molt be, demanem truita de cansalada que resulta molt bona, cervesa i cafè, compartim taula amb un francès que ha passat nit al refugi amb els seus dos fills, la sobretaula s'allarga mes d’una hora.

l’Albert m’ensenya on comença el camí que he d’agafar per tornar, sort he tingut d’ell perquè no hi ha cap indicador que ho posi, ens acomiadem i li agraeixo la suggerència que m’ha fet dalt el Pic de Tristaina d’ampliar el recorregut per aquest lloc tan salvatge com bonic.

La tornada fins el port de l’Arbella, vaig amb molta atenció a no perdre el sender marcat amb punts grocs, el recorregut es força intuïtiu doncs es tracta de donar la volta pel nord al pic de Tristaina, però perdre el sender en un descuit es habitual i pot representar allargar força el recorregut que ja prou llarg serà.

Pujant la tartera del coll hi ha unes vistes fenomenals dels estanys de l’Albeille amb les serralades del pic de Bourbonne al fons, un cop fet el coll el terreny ja m'és conegut i tot de baixada. Arribo a les cinc passades, nou hores de caminada que si traiem l’aturada a dinar de més d’una hora surten unes set hores i mitja, he anat prou be. Passo nit al mateix aparcament de l’estació d'esquí.

DIA 4 – DIJOUS 30.07.20

M’aixeco força baldat, tot i estar cansat he dormit poc i malament ...un bon cafè ho arregla tot. Torno avall a fer dipòsits, tinc amb llum vermella els dos, vaig a una AC de servei que queda a la sortida de Ordino, bona àrea.

M’aturo a veure l'església de Meritxell, decepció, es una andròmina d’en Bofill, no sabia que s'havia cremat l'original el 1972, jo recordava haver vist el bonic campanar des-de la carretera quan hi havia passat de jovenet.

Vaig a veure la vall d’Incles, molt bonica, faig recorregut a peu pel sender de l’Obac, preciós però estic fet caldo, he fet una mica mes de tres kilòmetres i estic fatigat, m'estiro a l’herba a l'ombra d'un ... poso la motxilla de coixí i em dormo una bona estona, torno per la carretera per veure de prop una borda amb torre.

Dino i faig una migdiada, fa calor però entra aire fresc per la claraboia, quan em llevo veig que el mòbil que havia posat a carregar no s'ha carregat, l’inversor ha dit que prou, el desmunto però no i veig cap cable desconnectat, deu haver petat els transformador, aquests transformadors es cremen amb mes facilitat que un llumí, no ha arribat als dos anys de vida, n'hauré de comprar un, el necessito pel portàtil on

tinc els mapes i escric aquest diari.

Intento recordar on vaig veure una botiga d’Andorra Campers, tiro cap a Ordino però no la trobo ...ostia que complicat es trobar les coses sense internet! m'aturo a Sta Coloma i pregunto en una botiga d'accessoris d'automòbil, no en tenen, em diu que Andorra Campers estan a Sant Julià de Lòria, obro el Maps perquè m’ensenyi a quin lloc de la població està i me’n adono que la botiga surt anunciada als mapes que havia descarregat a la Seu d’Ugell ...joder ho tenia a la mà i porto mes de dos hores buscant.

Ja son les vuit i la botiga estarà tancada, busco un lloc per passar la nit prop de Sant Julià i veig que hi ha un parking de zona blava al sud de Santa Coloma que a aquesta hora es gratuït, quan aparco aixeco la vista i veig que estic just davant del campanar de l'església romànica, hi havia passat varies vegades però impossible aparcar i ara m’hi trobo sense proposar-m’ho.

Desprès de sopar vaig a fer un volt i quatre fotos de l'església, just darrera veig un cartell que posa Camí Ral, miro en la direcció que indica
i veig un tortuós carrer tot de pedra, es el camí ral que passava per aquí. Mira que arriba a ser lletja Sta coloma quan passes per la carretera però el casc antic amb el Camí Ral es una joia, em recordo una vegada mes de Corçà, el primer poble que vaig redescobrir quan hi vaig entrar.

Em disposo a dormir, fa una calor xafogosa, avui que em faria un bon servei el ventilador no el puc posar perquè va a 220, mala llet! ..acabo omplint la pica d’aigua freda i hi poso els peus des del llit estirat, gran alleugeriment de la calor, quasi em dormo amb els peus en remull.

 

 

 

 

 

DIA 5 – DIVENDRES 31.07.20

Compro l’inversor i una petita barbacoa/planxa a gas que m’ha agradat ...ja posats.

Aprofito que tinc la furgo aparcada en bon lloc per anar a la oficina de turisme de Sant Julià per aconseguir un full turístic de les rutes a peu de la zona parroquial, acabo comprant un llibret amb els senders de tot Andorra, ja no haure d’anar de parròquia en parròquia per tenir el de cada lloc, només en zona blava ja amortitzo els 6€. Intento anar a veure el Museu del Tabac, sento curiositat per com una planta exòtica va arrelar en un lloc com aquest i va generar tota una primera industria nacional. Tancat i barrat! Un cartell indica que per mesures del Collonavirus romandrà tancat fins a nou avís, bars, hotels i restaurants oberts però.

Truco al Bernat Jaume de Figueres per preguntar si ja admeten visites, em diuen que no, que segueix el confinament dels residents com a mínim una setmana mes, demano que em passin amb la habitació de la Paquita, parlo una estona amb ella, intento amb no massa èxit donar-li un cert optimisme, li explico la situació: seguiré voltant amb la furgo fins que pugui anar a visitar-la, em diu que faig be, que m’ho passi tant be com pugui. Em fa mal al cor que la pobre estigui en aquesta situació.

Avui tinc unes agulletes que se’m doblen les cames jaja ...però vull anar a fer el camí ral entre La Massana i Andorra, vaig veure’l un instant en passar el pont dels túnels de les dos Valires i no he parat de pensar-hi, va ser un amor a primera vista, em va captivar la visió del petit sender en el profund engorjat. Quan he sabut que era l’antic Camí Ral que comunicava la Vall d’Andorra la Vella amb La Massana encara m'ha interessat mes.

Em costa però acabo trobant un lloc, sota mateix del pont, per aparcar gratis mentre vaig a fer el camí, dino i surto ja de dret a l’engorjat que vaig veure, segurament el tram mes espectacular del recorregut, poc després trobo l'església romànica de Sant Antoni de la Grella i una mica mes avall el pont també romànic del mateix nom, preciós el recorregut, el que donaria per haver conservat integres aquests camins, per poder creuar aquestes valls i pobles contemplant la seva originaria bellesa, quins llocs mes salvatges i corprenedors. Ja arribant a Andorra la Vella hi ha el Pont Pla del S. XVIII am una llegenda sobre Carlemany que no podia faltar en aquests llocs. Aquest camí es una meravella i no el promocionen enlloc, després penso que millor, ja no seria tant tranquil i agradable de fer, sobretot veient la quantitat de ximples que quan et creues amb ells, caminant pel bosc, es posen el morrió encara que passis a tres metres, mentre et miren com les beates miraven als llibertins, interiorment deuen fer el senyal de la creu per protegir-se i espantar els mals esperits que com jo no portem morrió. Estem tornant al mon supersticiós dels temps passats mes foscos, la única diferencia es que ara la por es difon des-de púlpits laics anomenats « Medis Informatius», púlpits laics però no aconfessionals, si seguim amb aquest nivell d'inconsciència en pocs anys tornarem a ser esclaus, haurem perdut tots els drets i llibertats que van conquerir als nostres avantpassats, que podem fer-hi? un poble sumis i cretí no mereix altre cosa.

De tornada faig el tram fins a La Massana de geografia mes reposada però també molt bonic, passo la depuradora i penso si deu funcionar be dons el riu, malauradament, desprèn uns efluvis barreja d’aigües fecals, detergents i suavitzant, ja arribant, de tornada a la furgo m'aturo al riu a refrescar els peus i perfumar-los una mica.

Pujo cap a Arinsal a passar la nit, vistes fantàstiques i temperatures mes agradables, avui tinc inversor però no necessitaré el ventilador.

DIA 6 – DISSABTE 1.08.20

 

Avui he dormit bé, hem faig el propòsit de descansar tot el dia per recuperar-me d’una vegada de les agulletes.

Esmorzo i em quedo a l’aparcament fins passades les deu posant ordre i prenent el sol que fins a aquesta hora es suau. Baixant passo per el tunel que ahir vaig deixar a la dreta en pujar i que porta a l’inici del recorregut a peu pel Parc Natural de les Valls del Comapedrosa, molts excursionistes anant i tornant, molts cotxes aparcats a la vorera de la carretera. M'agrada com comença el recorregut del parc però avui es massa tard i he fet el propòsit de no caminar, si el faig els propers dies hi aniré cap el tard per passar-hi la nit i començar aviat l’endemà.

Segueixo cap a Pal, em sorprèn, es un poble petit i bonic sense el creixement residencial exagerat que hi ha a tota Andorra, després llegeixo, no se on, que es un dels pobles que s’han conservat millor a tota Andorra. Estan fent una prova de trial i es impossible aparcar, segueixo mes amunt ja resignat de fer una foto des-de la finestra quan veig que passada la primera corba hi ha una urbanització amb molt espai per aparcar. Deixo la furgo i baixo a fer una volta pel poble i a veure com ho fan els del trial en una zona que es disputa davant mateix del poble. Em poso vora la barana del pont on hi ha bastants

espectadors per a fer una foto quan me'n adono que tots em miren ...ostia! No m’he posat el morrió! ...jaja Torno cap a la furgo i segueixo amunt, no tinc ganes de tornar a baixar amb el murrio posat.

Arribo al parking del Telefèric d’Arinsal-Pal on trobo un bon lloc amb molt bones vistes, quasi igual que ahir a Arinsal, m’hi quedo! Preparo dinar i dino aviat.

Des-d’on soc es veu el tram de carretera que voreja la muntanya i arriba fins el port de Cabús que fa frontera amb Lleida i on segueix de baixada la pista fins a Tor, demà si vaig be, sembla que sí doncs ja quasi no tinc agulletes, vull anar amb la bici fins a Tor i tornar, en fa il·lusió ...a veure

Passo la tarda llegint, remirant tots el mapes que vaig comprar ahir i fent plans pels propers dies, faig un petit volt fins una curiosa escultura que hi ha mig kilòmetre mes amunt, al View Point.

 

DIA 7 – DIUMENGE 2.08.20

M'aixeco amb ganes de bici, a les 8:30 surto cap el coll de Cabús que comunica amb Catalunya. Bona carretera fins el coll, a partir d'aquest punt segueix una pista força trencada i pedregosa, vaig baixant poc a poc, hi ha moltes pedres grosses i petites, es fa molt incomode, em saltaran els empastes de les dents de tant trontollar, m’aturo i trec aire de les rodes, segueixo molt millor, ara hauré d’anar amb compte de no donar cap "llantasso" i punxar.

Arribo a l’encreuament de les dos pistes que porten cap a Tor, agafo la de la dreta, de tornada pujaré per l’altre. Abans d’arribar a Tor un piló de vaques al mig del camí, ostia mira que tenen muntanya per pasturar i han d’estar ocupant tot el camí, no em fa gracia passar pel mig del ramat, tiro de drecera prat avall fins la pista que segueix per l’altre costat, després de creuar un rierol veig un bony estrany a l’herba, m’hi apropo, es una cabana semi soterrada, a la entrada posa "Cova d’en J. Montaner" no se qui es aquest tal Montaner però es un geni, de dins es tota de grans troncs envernissats, amb una prometedora i amplia llar de foc, tot i estar parcialment soterrada disposa de finestres que permeten una il·luminació natural mes que suficient, passar un cap de

setmana o una setmana entera aquí a l’hivern envoltat de neu i amb llenya que no falti, ha de ser una bonica experiència. Gracies a les vaques l’he vist, sinó m’hagues passat desapercebuda.

Arribo a Tor, el veig en mes bon estat que l’ultim cop que hi vaig estar, fa uns vint anys -el mateix dia o el dia abans de la misteriosa mort d’un dels veïns, sembla que a causa d’una disputa amb contrabandistes- hi ha mes cases restaurades, inclús un petit bar, faig quatre fotos i segueixo avall per la pista que ressegueix la Noguera de Tor, encara no arriba el sol al fons de la fall i fa força fred tot i portar posat el paravents, quan torni serà el contrari, massa calor.

Poc mes avall de Tor el camí està emporlanat i una mica mes endavant asfaltat, els meus braços i canells ho agraeixen molt. Trobo un trencat a dreta, el cartell posa: NORIS, no m’ho penso, l’agafo de dret, vaig de turista i tinc temps. A la entrada del poblet un altre cartell: "CATALUNYA TE 1000 ANYS - NORIS JA HI ERA" ...jaja mes xulus que en Chuck Noris! El poble te encant, encara hi viu gent gran, nadius del lloc, els saludo: Bon dia, responen i riuen, no deuen veure forasters per aquí perduts. El centre del poble es la riera, igual que a Tor, crec que tots aquests pobles, junt amb els de la VallFerrera, estaven relacionats amb la industria del ferro, possiblement  els rius eren la força motriu de

petites encluses per treballar el ferro, de fet a la placeta situada vora el riu hi ha un cartell informatiu dels ferrers del Pirineu junt amb un banc i una escultura de forja. Em crida l’atenció un caminet que surt del poble pel costat oposat a la carretera per on he arribat i que va en direcció a la Vall Ferrera, està literalment penjat a les verticals parets de l’engorjat, devia ser una drecera o una via mes segura en cas de que la riera Noguera de Tor baixes amb molt cabal, me l’apunto per quan vingui a veure mes a fons aquestes valls.

Segueixo fins Alins, ja a la carretera de Vall Ferrera, poble interessant també, amb la majoria de cases tal com eren originàriament, o amb modificacions poc visibles, a peu de carretera en una placeta hi ha l'església, un hotel i alguna casa mes modernitzada o de construcció mes recent però deixades amb molt bon gust, de pedra del país amb balcons i porxades de fusta ben llustrosa lluint un munt de geranis.

Àreu està a només cinc quilometres així que m’hi arribo, es l’ultim poble de la vall, mes amunt només segueix una pista que porta al refugi de Vallferrera, punt de partida per anar a peu a la Pica d’Estats, dotze hores entre anar i tornar ...ja em poden esperar asseguts!

Ja no recordava el poble, m’agrada molt també, igual que els altres està molt ben conservat, manté l’esperit dels pobles del Pirineu intacte. M’aturo a fer un cafè i contemplar l’entorn.

Emprenc la tornada, a partir de Alins m’esperen 23 km de pujada i 1.300 metres de desnivell, la meitat per la pedregosa pista i sota un sol de justícia. Pujant trobo bastants cotxes que baixen, tots molt correctes, s’aturen per deixar-me passar i em saluden amb la ma, caram, em sorprèn una mica tanta educació, semblem Noruecs! A partir de Tor la pista puja fort però res insuperable, vaig fent, pim, pam, ara una pedalada, ara una altre, arribo a dalt mol mes bé del que m’esperava. Un Nissan que m’ha anat avançant tot el camí -s’aturaven cada dos per tres a fer fotos- just a dalt del coll em saluda i amb els ulls molt oberts em diu: Ets un makina! Li dic gràcies de part del meu ego que no ja no pararà de remenar la cua fins que arribem a la furgo.

Una bona dutxa i dino una nectarina de quasi 400grs molt dolça i perfumada que remato amb tres kiwis, quan arribo cansat no em senta be menjar gaire, millor una mica de fruita, una mica de descans, si pot ser estirat i quan em ve la gana dino de veritat sigui la hora que sigui. Passo nit al mateix aparcament amb magnifiques vistes, tinc les valls d'Andorra al pati de la meva furgo.

 

DIA 8 -DILLUNS 3.08.20

Avui ha sigut un dia d’aquells que donen molt de si. Abans de les vuit ja estava de baixada cap a Encamp, a l’àrea de servei AC, per fer dipòsits, he anat a veure on comença la pujada cap al port de Beixalís que vull fer demà, he anat a una estació de rentat per netejar la bici que tenia un dit de pols a sobre de la pista de Tor, he aprofitat per rentar també el vidre de davant de la furgo que tenia una altre dit de porqueria. 

 

Després he anat a La Massana a comprar fruita i verdura on vaig anar el primer dia, te genere de qualitat, he anat a la carnisseria a comprar mitja dotzena de mitjanes que faré avui per estrenar la barbacoa, he passat pel xinus a comprar un joc de pegats per la bici, cola de contacte per arreglar la sola de les botes de muntanya i un pot doli per la porta de la furgo, després he anat a fer un cafè i un croissant en una terrassa del carrer principal. 

 

A la furgo mentre feia el piti he posat oli a les xarneres de les portes del darrera i ha desaparegut l'escandalós soroll que feien. 

 

Segueixo cap a Ordino al càmping Borda d’Ansalonga, que m'anirà de meravella per fer la ruta de carretera de demà, el càmping està be, molta gespa i una mica d’ombra per refugiar-se del sol. 

 

El primer que faig es anar a posar rentadora i assecadora que deunido els preus quegasten aquí: 4€ la rentadora i 5€ la assecadora, a França ho vaig trobar per 2€ tot plegat en un lloc i gratis a l’altre, però el cas es que necessito la roba neta i seca ja! Mentre està marxant la rentadora arreglo les soles de les botes i preparo la barbacoa darrera de la furgo per arrecerar-la del vent. Primer faig a la planxa un carbassó tallat a lamines, després poso la graella amb les mitjanes. El carbassó queda perfecte i les mitjanes sublims, ho acompanyo amb una amanida de tomàquet del pebrot molt gustós. Magnific dinar, les costelles tendríssimes i molt fines, he escurat els ossos com el que te el vici de menjar-se les ungles, arreplegant fins l’ultim tall de carn amb la punta dels dents.

Mentre estic estirat per mirar de pair una mica, em plantejo de fer avui la ruta dels colls, em trobo be i no em ve de gust estar la tarda sense fer res, amb aquesta idea al cap ja no puc dormir, vaig a rentar la barbacoa que he deixat oblidada darrera la furgo. Molt bona compra la barbacoa, a mes de cuinar molt be, es desmunta tota: la planxa, la graella, els protectors dels cremadors i la safata de sota que recull el greix i sembla tot de inox ...per 37€ m’ha sortit mes barat que a Andorra! Jaja

A les quatre i quart surto amb la bici. El primer coll, el de Ordino es de bon fer, carretera ample, no massa transit i sense rampes dures, son 9,9 Km amb un desnivell de 693m, la baixada fins a Canillo en plan Moto GP molt divertida però passo fred, son les cinc de la tarda i a l'ombra fa fred. 

 

El segon coll, el de Beixalís de 6,6 Km i un desnivell de 556m. comença molt dur, fins el Km 4, rampes del 15 al 18% més amunt es va suavitzant, es un port atípic, normalment va al revés, les rampes dures son arribant a dalt. Aquesta carretera m’agrada, es mes estreta i amb poquíssim transit, com la de Osor a sant Hilari.

A Ordino aprofito per fer un vol per el casc antic, que es interessant i torno al càmping. Una dutxa a les instal·lacions del càmping amb molt xampú, molt gel i molta aigua calenta, que a la furgo no puc fer-ho per limitació de recursos, després rento a mà la roba de la bici i l’estenc en una corda que poso del retrovisor de la furgo a un pal de fusta que senyala cada parcel·la, demà estarà seca, fa un bon vent.

Quan acabo ja son mes de les vuit, el dia m’ha passat volant, estic cansat però content, demà més.

 

 

DIA 9 – DIMARTS 4.08.20

Em desperto a les 8:30, bones hores! ...bones i fresques 7º

Surto del càmping a les 10:45 direcció al Pas de la Casa, fa un dia esplèndid, aire molt net i cel blau intens, però a les 11.30 estem a 13º. Paro a comprar cerveses, tabac, cafè i xocolata ...tot vici. Ah! i una botelleta de rom de la Martinica, que després me’n penedeixo de no haver-ne agafat dos de grosses, es molt aromàtic, no entenc que la botella de 200cc estigues a menys de 2€.

Segueixo cap al coll de Puymorens, des-del coll del Pas de la Casa he vist una pista que pujava vall amunt i m’ha agradat. Quan hi soc la pista no la veig gaire recomanable per la furgo, com que es hora de dinar, m’aparco al començament de la pista com a mi m’agrada, amb la porta corredora que tingui les millors vistes, dino amb el Pirineu davant en Cinemascop.

Reculo un tall per agafar la carretera que baixa cap a Ax les Termes, baixo a velocitat moderada per anar veient el paisatge i alguns punts de sortida de senders per la zona. 

Abans d'arribar a Ax he comptat tres cotxes accidentats i cremats a la cuneta, que els passa als francesos? No poden esperar a arribar a casa per beure’s el Pastis que han comprat a Andorra? Després amb el que no s’han begut i porten al maleter se'ls incendia el cotxe en accidentar-se, poquèpanormal tres cotxes cremats en pocs kilòmetres.

Tenia intenció de visitar ...fer el guiri per Foix, però abans d’arribar a Tarascon trobo molt trànsit i retencions, imagino que serà difícil aparcar-hi i prenc la carretera de Vicdessos per anar pujant cap l’Ètang de Soulcem, punt de partida de senders molt interessants, entre ells la pujada a la Pica d’Estats.

Ja de bon principi la carretera es molt bonica, el riu Vicdessos voltat de verdíssims prats i boscos de roures magnífics. Passat Auzat la carretera es fa mes estreta i amb forta pendent, he de pujar bona part amb segona, mes amunt em recorda molt Noruega, la carretera estreta que obliga a fer maniobres cada cop que trobes un altre vehicle de cara i les impressionants parets verticals de roca.

On acaba la carretera, per sobre del llac hi ha un aparcament, veig que al fons, just en un balcó sobre la vall hi ha espai, m’hi aparco com a mi m’agrada, que pugui obrir la port corredora i no tingui ningú davant que

em tapi les vistes, magnific, he tingut sort, el millor lloc del pàrquing.

A la poca estona, un ramat de vaques i cavalls ens visiten, pasturen tranquil·lament entre les furgos i la gent que els fa fotos, acaben vinguen quasi tots al meu pati ...l’espai d'herba que queda entre la furgo i el pendent cap el llac, els faig fotos des-de la finestra, una preciosa euga negre brillant està a un pam de mi, em venen ganes de passar-li la mà pel llom però està tant pel menjar que ni se’n ha adonat que hi soc, li donaria un bon espant si la toco.

 

 

 

 

 

 

DIA 10 - DIMECRES 5.08.20

Ahir quan anava a passar la ruta al GPS, el noi va decidir que no s'encenia, m'ha fotut be. Surto a les 9:30 amb la confiança de poder seguir els senyals, he fet una foto al mapa que hi ha al refugi, crec que serà suficient. Vaig pujant amb una bona colla de grups d’excursionistes per la pista que està tallada al transit fins al punt d'encreuament dels camins, el que porta als llacs de la Gardelle i el que porta al coll de la Oussade, vull agafar aquest últim perquè del coll es pot baixar a l’Etang de Fourcatt on hi ha el refugi on vaig dinar amb els andorrans, si no hi baixo m’agradaria veure el mateix lloc des-de una altre perspectiva, es un racó del Pirineu molt especial.

Després d’un parell de kilòmetres s’arriba a una bonica vall on hi ha varis indicadors, vaig a mirar-los i cap d'ells indica el coll on vull anar, segueixo una mica mes pel sender doncs els altres indicadors porten a seguir la pista, al poc em trobo una parella de catalans, de Sant Celoni, que estan mirant el mapa, els pregunto cap on van i em diuen que volen pujar a la Pica Roja, estem una estona buscant el coll però no apareix al mapa, o no sabem trobar-lo. 

Com que no estic massa fi, ahir vaig estar amb recargolaments a la panxa, no porto GPS ni mapa i no hi ha ningú més que vagi on volia anar, decideixo fer la ruta que van fer ells ahir i que diuen es molt maca, la dels llacs de Gardelle, està ben senyalitzat, no te pèrdua i compartim un bon tall de camí

Ens acomiadem on se separen els senders però quedem de veure'ns a la tarda dons ells tenen l’autocaravana al mateix Parking on tinc la furgo.

La pujada al coll que porta als llacs es molt dreta i em noto cansat, la providència sempre sol ser favorable, l’altre recorregut era mes llarg i amb mes desnivell, no hagues anat be. Els llacs son bonics, els dos que queden una mica mes avall encara més, el quart, que he parlat amb els de Sant Celoni d’anar a mirar si la pista marcada amb groc que segueix a partir d’allà es la que porta a la Pica d’Estats, desisteixo de pujar-hi, estic francament cansat. La baixada es en part per la canal, molt dreta i se’m fa pesada, sort dels bastons, que m’ajuden a portar-ho amb dignitat. 

A la furgo, em dutxo ...quin plaer! Dino i m’estiro a fer una bona becaina.

Passades les quatre, quan vaig per marxar cap avall, veig la noia de Sant Celoni amb el gos jove i juganer que portava, ens saludem i estem una estona parlant de com han anat les respectives caminades, ells acaben d’arribar, deunidoret, bona caminada.

Paro a Auzat, per anar a la oficina de turisme, vull mirar si trobo alguna guia del sender que he vist que voreja el riu fins a Marc, l’ultim poblet pujant amunt, l’entorn d'aquest sender em sembla meravellós, idíl·lic, el riu, els prats, els boscos... una ruta per fer gaudint de cada pas i sense cap dificultat, un passeig relaxant.

Auzat es un d’aquells poblets francesos que no te res d'especial però amb encant, ple d’humanitat, vora la riera que passa canalitzada pel centre, entre parets de pedra que ja fa molt que no se’n fan, varies petites terrasses dels bars, a l’ombra dels plàtans i refrescades per l’aigua que baixa sorollosa, acullen visitants, una mirant mapes de muntanya mentre fan la cervesa, altres del país fent-la petar, al carrer de l’altra banda del riu dos dones xerrant amb tot el temps del mon i un home gran segut a la porta de casa seva mirant-s’ho tot plegat amb la parsimònia que dona el tenir-ho ja tot fet.
Busco un lloc tranquil per passar la nit, on i hagi cobertura per consultar wikiloc i veure mapes. Acabo en una àrea de pícnic molt arreglada, vora una carretera secundaria amb molt poc trànsit. Vaig a dormir aviat, estic cansat. 

DIA 11 – DIJOUS 6.08.20

Vaig cap a Foix, necessito un mapa de carreteres de la zona, per planificar millor les properes sortides amb bici o a peu, de camí m’aturo al Lidl a comprar una mica de mejar.

Em costa aparcar a Foix, tot i ser aviat està tot ple i amb cotxes esperant que algú marxi, he d’anar a la zona blava. En el mateix passeig on he aparcat trobo una llibreria que te mapes de la zona, agafo un de l’IGN francés escala 1:150.000, cobreix des-de Perpinya i Narbona fins l’extrem occidental de l’Ariege, m'anirà bé. Faig un volt per la ciutat tot esperant que obri la oficina de turisme a les 10, ja la coneixia però avui, al matí sembla una altre, la trobo mes pausada, mes airejada i fresca, només hi ha els vilatans que tranquil·lament comencen la jornada, obrint o exposant el genere dels seus negocis, el de la fruiteria està parlant amb el brocanter del davant, la de la boulangerie li diu bon dia a la de la formatgeria que tot just està obrint... Passant per un carrer secundari sento xiular un jove escombriaire, quant temps fa que no sentia xiular algú mentre treballa! ens saludem amb un somriure en creuar-nos. Aquesta gent m'està contagiant el plaer de viure, m’hi sento molt a gust, em recorda el Portbou de quan era petit.

A la oficina de turisme, el de sempre, poca informació per a
senderisme, algun llibret que cal pagar i molt limitat. Amb la gran quantitat de senders senyalitzats que hi ha i la moltíssima gent que practica senderisme es inexplicable que no hi hagi fulls per zones on es detallin tots els senders catalogats i marcats.

Per acabar d'amortitzar l’Euro de la zona blava, faig un cafè en una de les terrasses de la plaça de la Halle aux Grains, el matí es fresquet i s’està està molt be al sol, es veu la gent molt relaxada i propera, res a veure amb la paranoia estressant de la por al virus que tenim a casa, aquí les mascaretes només per a entrar als locals tancats i encara no sempre.

Surto de Foix per una carretera secundaria buscant un lloc a l’ombra on consultar internet i el mapa que he comprat, passo el matí en una explanada vora el riu. Desprès de dinar el sol ja toca de ple a a la furgo, fa molta calor i no se on anar que tingui cobertura i s’hi estigui fresc. Em ve al cap el gran parc que hi ha vora el riu entre Tarascon i Ussat les Bains, molta ombra i lloc per aparcar.

Just el que volia, un entorn tranquil i agradable vora l’Ariege. Al riu gent banyant-se, altres baixant amb piragües, alguns amb neumàtics. Em faig una banyada, l'aigua es fresca, trec la cadira i passo una bona estona llegint.

DIA 12 – DIVENDRES 7.08.20

Passo dia de descans vora el riu, remullades a l’aigua fresca, llegir i badar.

 

A la tarda fa molta calor, fora de la furgo, a l’ombra dels salzes, si passa aire de riu amunt es agradable, quan ve de riu avall es calent i humit.

 

A mitja tarda marxo a buscar alçades, agafo la carretera del Col de Port, trajecte molt bonic, m’agraden aquests boscos amables, pausats, civilitzats per la ma de l’home en forma de prats, tanques de pedra i petites granges, els verds son clars i lluminosos, el contrapunt del bosc salvatge, ple de verdisses i fosc.

Aparco la furgo al costat del cartell del port, hi ha altres autocaravanes que ja han agafat les millors posicions, les mes planeres.

A la nit es veu un cel estrellat netíssim, vaig a dormir aviat, fa dos dies que no em trobo be i em noto fatigat. Tinc la calor ficada al cos i tot i tenir la claraboia oberta sobre el cap i entrar un bon corrent d’aire fresc em costa sentir-me a gust.

DIA 13 – DISSABTE 8.08.20

Esmorzo i vaig baixant poc a poc, deixant passar cotxes i ciclistes. M’aturo a Massat, ja coneixia de passar-hi amb la bici, avui el veuré tranquil·lament a peu. Ambient relaxat i amable, trobo molt agradable la costum dels francesos de dir bon Jour a tot-hom amb un bonic somriure. Faig fotos de les cases que m’agraden, les típiques franceses amb porticons de colors desgastats. 

Quan torno cap a la furgo veig una dona gran que surt de l'església amb una clau gegantina a la mà, deu fer pam i mig, accelero el pas per fer-li una foto, mentre miro el mòbil per engegar la càmera, la dona s’ha girat i ve cap a mi, em diu si puc ajudar-la a obrir un porticó de la entrada de l’església, li dic que si, per dins hi ha una pesada barra de ferro que s'ha d’aixecar i treure-la del forat on està posada, em dona les gracies i aprofito per demanar-li si puc fer una foto de la clau, mira per on que m’ha sortit be per fer-li la foto.

Passo per la oficina de turisme, la treballadora està atenent una dona i per entrar em poso la mascareta, quan soc dins veig que cap de les dues la porta i que la treballadora en veure’m se la posa, jo me la trec i acabem parlant jo sense mascareta i ella posada sota la barbeta, quina comèdia!

 

Segueixo camí i faig parada a Biert, també hi havia passat amb bici però sense veure’l be, esmorzo a la furgo a l’aparcament vora l’entrada del càmping municipal, faig un volt pel poble i el trobo acollidor, moltes cases en venda, de totes les mides, algunes amb molt potencial, m’agrada una de petita vora la font que hi ha a la part de dalt, de fet crec que no es una casa, la part de baix, mirant per una finestra, es veu un estable amb les menjadores de fusta i dalt deu ser el paller però te la gracia de tenir un terreny força gran, tancat i amb arbres fruiters, està orientada al sud, molt de sol. 

Següent parada, Oust, m’hi aturo per l'església que es veu molt elegant amb el seu campanar pirinenc d’agulla. Dins, el primer que es veu son dos imatges policromades, una de Saint Michel matant el Drac, vaja! No sabia que Sant Miquel també matava dracs, i l’altre de Jeanne d’Arc, que patriotes. Està ben conservada, amb bonics vitralls i unes grans columnes centrals de marbre negre, al dia següent veuria la pedrera d’on el treien.

Segueixo fins a Seix per fer dipòsits, faig varies voltes buscant l’àrea AC però no la trobo enlloc, el darrer cartell posava 200m mes amunt, ara posa 500 metres en direcció contraria. Miro altres opcions a l’aplicació park4night, n’hi ha una altre a un kilòmetre del poble, quan hi arribo em trobo que l'indicador només es veu si vens de Seix.

Es hora de dinar i a Seix està complicat trobar aparcament a l’ombra, fa calor, m’arribo al càmping municipal que està a 500 metres de l’àrea AC, m’instal·lo a la parcel·la que em garanteixi mes ombra al llarg de la tarda, està davant mateix de la recepció per on passa tothom, preferiria algun lloc mes tranquil però la temperatura mana.

Intento passar la tarda dormint o fent alguna cosa que no impliqui gaire moviment, amb tot obert per deixar passar la mica d’aire que fa, no puc dormir, em poso a mirar mapes per sortir bici demà, es un fàstic, els papers se m’enganxen de la suor, el braç em rellisca de la taula, no suporto la calor xafogosa.

 

 

Cap el tard agafo la bici i m'arribo fins a Seix per donar-hi un volt, em decepciona bastant. Quan hi arribes fa un gran impacte visual: el campanar, el castell, el pont de pedra, la plaça amb les concorregudes terrasses dels bars, però es com un involuntari muntatge escenogràfic darrera del qual només hi ha bambolines, carrers buits i llobregs, fins i tot l'església es insignificant si prescindim del campanar que sembla que hagi estat afegit per donar-li certa rellevància. El castell, si promet, està restaurat i es pot visitar l’interior però m’he deixat el morrió i no puc entrar-hi, casumtot!

Després de sopar vaig al llit aviat, em segueixo trobant cansat no se com aniré demà amb la bici.

 

 

 

 

DIA 14 – DIUMENGE 9.08.20

He dormit força be, esmorzo i surto amb la bici, he mirat varies opcions en funció de com em trobi i del temps que sembla que vol ploure.

Agafo la carretera que segueix recte deixant a la dreta el pont de Seix, va vorejant el riu Salat i es un seguit de prats, boscos i gorgues d'aigües bellíssimes on banyar-se ha de ser un plaer, ara es massa aviat i encara no hi arriba el sol. 

A Pont de la Taule agafo la carretera que segueix vorejant el riu i puja fins a Salau, trajecte molt agradable també, boscos de roures i faigs, moltes cases típiques abandonades a l’altre banda del riu. Faig una foto a una que estan restaurant, per la finestra oberta es veu al fons de la sala una gran llar de foc amb unes flamarades impressionants, deu estar cremant restes de fustes però ja se les podria guardar per a l'hivern que bona falta faran, no crec que tinguin gaires hores de sol al fons d’aquesta estreta vall.

Bonica església a Salau, a la part de dalt del poble hi ha un grup de blocs estil soviètic, devien fer-los quan encara es treballava a les mines. Pujo fins les mines.

De baixada a Pont de Taula, vaig cap al col de Trappe, no l’havia fet mai, es dels pocs ports que em quedaven per fer a l’Ariege.

Baixo cap a Aulus-les-Bains, cauen gotes i pinta pluja mes forta, segueixo avall cap a Oust i d’allà al camping.

Passades les sis vaig a peu a Seix amb la mascareta a la motxilla per poder visitar el castell, quan arribo a les portes em trobo la parella de .... que en sortien i traven carrer amunt, els faig un crit, la seva gossa em reconeix de seguida i ve cap a mi remenant la cua. Avui faig tard tanquen d'aquí deu minut,s vaja! ..no havia de ser. 

Anem a fer una cervesa a la plaça del poble, ens expliquem el que hem fet aquests dies.

Torno a peu al camping

 

 

DIA 15 – DILLUNS 10.0820

 

Esmorço i surto cap a Saint Girons, a la entrada de la població m’aturo en un Carrefour a comprar, hi trobo un pack de tres llonganisses, que les agafo perquè son les que trobo mes seques, sense gaire convenciment, mes que res per tenir alguna gosa per picar, ja veurem que tal son.

Agafo la carretera que porta cap a Castillon-en-Couserans, m’agrada molt el paisatge, molt suau i reposat, vorejant el riu Lez, la carretera envoltada de prats, arbredes disperses i cases magnífiques, en veig una que em fa sortir la mateixa exclamació que quan veig una dona molt guapa.

M’aturo a Engomer, un petit poble amb encant, es hora d’esmorzar i vaig aprovar la llonganissa, la trobo boníssima, no puc parar, està al punt com a mi m’agrada i te un perfum deliciós. Faig un volt pel poble, carrers estrets i cases boniques, veig una que es mig castell amb un pati grandios tancat amb paret de pedra que ocupa mig poble, massa gran però ha de ser interessant. Vora el riu un formageria que fan venda directa i a l’altra banda un antic molí.

Segueixo fins a Castillon, difícil aparcar, vaig a la oficina de turisme i demano mapes de senders a peu, faig un volt pel poble, molt bonic ...i costerut, dalt de tot en el cim d’un turó que domina el poble hi ha una bonica capella.

M’aturo a Les-Bordes-de-Lez, preciosa estampa la del pont amb l’esglesia romanica a l’altra banda, vaig un volt i quatre fotos.

Mes amunt, hi ha Santein es un altre interessant poble, te una magnifica esglesia que havia estat fortificada, ara només en queda una torre coronada amb una teulada en punta com la de les esglesies, quan estic fent una foto de l’interior de la torre, un vilatá em diu que si busco «els penjats» li pregunto perquè diu això, em respon que en aquesta torre, en un dels travessers de fusta que estava mirant es on hi penjaven els malfactors, jaja m’explica també que hi havia quatre torres, la penúltima va caure als ays 40 de segle passat, ara només queda la dels penjats. Esntro a l’esglesia, esta ban conservada, a les parets de les voltes encara es poden veure el frescos que decoraven tot l’interior, es veuen molt ben fets, llastima que a han perdut molta pigmentació.

Pujo fins a l’ultim poble Eylle, per veure si trobo un lloc bonic per parar a dinar, la carretera es molt estreta i arribant al poble, quatre casses, només hi ha un petit espai per donar mitja volta, torno cap abaix, a Santein hi ha un espai gran per aparcar vora una zona enjardinada, bon lloc. Després de dinar intento fer una becaina però just al moment comencen a passar una segadora per la gespa del parc que sembla un avio quan vol enlairar-se, impossible, a mes fa calor. Segueixo camí, vaig a buscar alçada on estigui mes fresc. 

 Abans d'arribar al coll de la Core, m’aturo a veure el llac de Bethmale, molta gent,, no cal caminar per arribar-hi, faig tota la volta, es bonic, molts colors de la vegetació i l’aigua.

M'aturo, ja definitivament al col de la Core, em trobo cansat i amb son, faig una bona dormida, després sopo i vaig a fer un petit volt per les escultures-mirador que hi ha al coll per a senyalar amb precisió els put geogràfics mes rellevant, bona idea.

DIA 16 – DIMARTS 11.08.20

 

M’aixeco be i vaig a fer una caminada pels boscos de faigs, mol bonic, pujo fins a l’Étang d’Eychelle, pel camí veig abaix el llac de Bethmale que vaig visitar ahir, segueixo fins a la cabana-refugi del mateix nom, el cel s'està posant negre, dono mitja volta i vaig de tornada, comença a ploure mes fort, em poso la jaqueta però tot queda en una espantada, al poc para i ja no tornarà a ploure. 

 

Quan passo per on hi havia una vaca solitària amb un vedell molt petit, la veig mes nerviosa, va fent moviments amb el cap, està en un prat, a uns quinze metres, a l’altre costat d’un rierol que ara està sec, quan ja he passat, em giro i veig que fa una arrancada cap a mi, cames ajudeu-me! surto corrents, no se cap on tirar, em giro per veure per on va i la veig al mateix lloc com si ni s’hagues mogut, quin espant m’ha fotut la boja, em sembla que riu una mica a l’estil del Pulgoso, el gos aquell dels còmics.

Arribo passades les dotze, em dutxo i dino, faig un petit cop de cap i baixo cap a Seix a l’altre banda del coll, m’aturo vora el Salat a fer-me un parell de banys, l'aigua està fresca i fa una gorja d’aigua verda que invita a banyar-se. 

 

 

Vull anar tornant pels colls i fer nit prop de la Cerdanya. De Seix enfilo el de la Trape fins a Aulus-les-Bains per seguir amb el d’Agnes i el de Lers, a Vicdesos ja agafo direcció Ax pers sortir de l’Ariege.

M’aturo al Coll de Puimorens al mateix lloc que vaig estar en sortir d’Andorra, es un lloc tranquil i s’hi està fresc, hi passo la nit.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

DIA 17 – DIMECRES 12.08.20

Dia tapat i plujos, negres nuvolades venen d’Andorra deixant anar cortines d’aigua, miro la previsió del temps i no es gaire bona.

Esmorzo i vaig baixant cap a la Cerdanya amb calma, en lloc de tornar per la collada agafo la carretera de Font Romeu per seguir fins a Perpinyà, m’aturo a Olette a comprar pa, faig un volt pel poble, tot i ser agost el trobo buit, força transit a la carretera però pocs vehicle s'hi aturen.

Segueixo avall fins a Ille-sur-Tet, hi havia passat moltes vegades camí de les pistes d’esquí i no m’hi havia aturat mai. Trobo aparcament a l’ombra d’una morera en un lloc cèntric, vaig a fer un volt. Es dia de mercat i a la plaça de la República hi ha força animació, parades de roba i de fruita i verdura. m'endinso pels carrerons dels casc antic per anar a veure l'església, de lluny es veu l’alt campanar. L’església està tancada i l’entorn es veu una mica degradat, abandonat. A la part del darrera hi ha una de les entrades a la vila fortificada que encara es conserven, pot ser es el mes interessant del lloc, al costat de la porta, a la part interior, una font amb dos importants dolls d’aigua que devia ser el principal punt d’abastiment i de trobada de la població, ara bruta i amb cintes de precinte de la policia per impedir-hi l'accés, collonades

del collonavirus, una llàstima doncs el conjunt monumental només que estigues net i una mica arreglat faria molt de goig. Torno a la furgo pels carrerons de l’altre costat i el mateix que la resta, si estigues net i cuidat faria el seu efecte, la majoria de les cases estan ocupades per immigrants amb pocs recursos.

A Perpinyà, faig un volt amb la furgo, mot trànsit i molta calor, desisteixo d’intentar aparca i anar a veure el casc antic, tiro cap a Auchan, a la carretera nacional que porta cap a La Jonquera. Trobo aparcament amb bona ombra que cobreix tota la furgo, estic de sort avui. Compro quatre curiositats culinàries al super i dino a la furgo.

Tornada per el Pertús i La Jonquera, retencions a Portús pels molts francesos que van a compar-hi.

Arribo a casa a mitja tarda.